En una declaració del 9 d'octubre a Perpinyà, els tres últims presidents de la Generalitat afirmen que han estat «colpejats per la repressió de l'Estat espanyol» al ser «inhabilitats o destituïts pel compromís amb el mandat democràtic d'una majoria reiterada dels ciutadans de Catalunya». I denuncien «l'arbitrarietat dels tribunals de l'Estat» per concloure que «això no és justícia; això sabem que només té un nom: repressió política».

Bé, és difícil trobar en un escrit de dues-centes setanta-tres paraules tantes tergiversacions: no hi ha una majoria del poble de Catalunya favorable a la independència; no hi havia un mandat majoritari dels catalans per aprovar lleis declarades il·legals; no és de rebut mitificar la mobilització de l'1 d'octubre de 2017; no s'hi val a proclamar un estat propi en forma de república virtual i no es pot predicar la no-violència sense condemnar el vandalisme de grups independentistes.

Els tres han estat condemnats pels tribunals de justícia per vulnerar la Constitució i l'Estatut mentre, hipòcritament, exigien diàleg. No són uns herois sinó uns farsants que tenen les espatlles ben cobertes amb sucosos sous i honors vitalicis.

Però, sobretot, cal aclarir a quina «repressió política» al·ludeixen. En boca d'aquesta gent és un concepte que demonitza els poders executiu, legislatiu i judicial. És a dir, l'estat de dret és repressor perquè no permet fer el que els passi per la barretina. Demencial!

Segons l'historiador Enric Ucelay-Da Cal, per repressió s'entén: «Totes les activitats institucionals que tendeixen a cohibir els comportaments col·lectius». I segueix: «Aquest enfocament em permet de plantejar (...) que alguns reprimits es poden sentir frustrats, (...) per llur capacitat de reprimir altres».

De fet, els suposats reprimits han estat repressors quan ostentaven el poder. Ho proven les actuacions dels Mossos d'Esquadra en el desallotjament dels indignats de la plaça Catalunya (amb Mas de president), la detenció del raper lleidatà Pablo Hasél per haver agredit periodistes o l'escorcoll dels Blokes Fantasma (amb Puigdemont de president) i les càrregues policials després de la sentència del procés (amb Torra de president).

Es podrien enumerar més accions repressives dels Mossos d'Esquadra per il·lustrar que qualsevol Estat (i la Generalitat és part de l'espanyol) exerceix «el monopoli de l'ús legítim de la força física», en paraules de Max Weber.

Per tant, la «repressió política», que es vol assimilar a la del franquisme, només és fruit de la manipulació del llenguatge amb ajuda de mitjans de comunicació servils.

Caldrà, doncs, resistir-se a la imposició d'una fraseologia enganyosa per salvar els mots i retornar el nom de cada cosa.