20 de octubre de 2020
20.10.2020
Diari de Girona

El PP presumeix de Gürtel

19.10.2020 | 22:58
El PP presumeix de Gürtel

Els gurus nord-americans del management recepten una fórmula de provada eficàcia contra els fracassos que apareixen fins i tot en la trajectòria dels millors empresaris, «limita les teves pèrdues i no miris enrere». Davant la voluminosa condemna del Tribunal Suprem a la trama Gürtel, la reacció més intel·ligent dels populars consistiria a aplicar-se la citada cataplasma. És a dir, en refugiar-se en la distància cronològica de robatoris produïts fa més d'una dècada i deslligats per tant del comportament actual de la formació, a més de trencar llaços amb els últims vestigis d'aquella època delictiva, sense exceptuar l'estrident Aznar.

Per descomptat, els estrategs de la dreta han descartat les consignes de moderació i enterrament en l'oblit. Els populars patrimonialitzen el major escàndol de corrupció de la democràcia com un triomf sense precedents. Es lliuren a la disbauxa reivindicativa que va conduir els seus dirigents i associats a una espiral de «corrupció», amb una densitat delictiva que en alguns folis sorprèn els mateixos magistrats.

El PP vol més Gürtel, el seu particular 2-8 a la Champions. En efecte, la qualitat de la institució jutjadora afecta la magnitud del desenllaç. La segona sentència no només és més greu per la subordinació jeràrquica de l'Audiència Nacional al Suprem, sinó també pel control que la dreta presumeix d'un Tribunal condemnador que no és inapel·lable per infalible, sinó infal·lible per inapel·lable. En les obres completes dels populars consta el deliri que tenien a la cúpula de la justícia a la seva disposició, per això bloquegen el Consell General. Ni el conservador més accentuat tenia cap dubte sobre la corrupció desplegada pel seu partit al voltant de Francisco Correa, però d'aquí a castigar-la tenia un llarg tros, obstruït per la certesa d'una benevolència judicial que ha traït la sentència demolidora.

Durant els seus anys d'encobridor de la realitat del seu partit, Rajoy insistia menys en la innocència dels seus coreligionaris que en la relativa freqüència dels arxius o absolucions que en la seva opinió prodigaven els tribunals. Venint d'un president de Govern, la constatació estadística es tenyia d'un to comminatori. Els jutges sabien el que havien de fer, d'aquí l'estupefacció dels populars quan el tribunal de l'Audiència Nacional es regira a mitjan del judici i cita el líder del PP com a testimoni en la sessió 101 del procés.

Per primera vegada en la història, un president de Govern en exercici s'asseia en un pupitre penal com a testimoni, una metàfora del seu destí si no es trobés purpurat per la segona magistratura de l'Estat. Felipe González ja estava jubilat quan va ser convocat pel Suprem en els Gal, perquè PP i PSOE comparteixen el punt G. Per si l'afront a Rajoy pequés d'insuficient, el veredicte de l'Audiència efectuava una consideració sobre l'escassa fiabilitat del seu testimoni, un altre episodi en què La Moncloa acollia al seu inquilí enfront de les responsabilitats annexes a la seva deficient credibilitat.

El PP es va desentendre del contingut d'una primera sentència que hauria d'haver-lo inquietat i que, fins i tot després de la moció de censura perduda, va despatxar com un grapat de falsedats a càrrec d'un tribunal trufat de castristes. Els populars hauran examinat al detall la puresa de sang dels jutges del Suprem, per trobar-se sense una miserable jutge catalana per cruspir-se, a fi de qualificar a continuació el daltabaix judicial de maniobra secessionista.

L'homogeneïtat es traslladava a la identificació radical amb el PP de la trentena de condemnats, pota negra. Aquí no consta el comunista de la targeta black, que brindava la coartada d'una banqueta policromada. La probitat de l'aliança criminal a l'hora de seleccionar els seus efectius, sense ni un sol infiltrat ni espontani, hauria d'haver-se esgrimit com a atenuant davant els tribunals.

Mentre els ciutadans confirmaven una vegada més que el PP és un partit de manteniment car, la formació culpable transformava la derrota penal en una pretensiosa victòria. Les condemnes de més de tres-cents anys de presó a personatges l'únic «nexe» dels quals segons el Suprem és el partit de dretes serveixen de catapulta contra PSOE i Podem. Si no constés la innocència angèlica dels populars, s'acabaria pensant que la trama investigada inicialment per Baltasar Garzón té alguna relació amb el PP. De nou va ser més fàcil condemnar l'instructor aventurat que el culpable a gran escala. Aquell partit polític insaciable batalla avui per confirmar que no ha perdut l'ànsia de Gürtel i que en vol més, encara que potser només com a homenatge a l'hegemonia perduda.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook