Quan poso el rentaplats, dono per descomptat que funcionarà, el mateix que quan arrenco el cotxe o engego la ràdio. Tota la meva vida està muntada sobre suposicions que en general es compleixen. Dubto contínuament, nogensmenys, sobre si funcionaré jo quan m'aixequi del llit. En els estats depressius, ni se't passa pel cap que no surti aigua de l'aixeta de la dutxa quan gires el comandament, però qui sap si seràs capaç de ficar-te a la banyera. Potser no. Sempre et va semblar que darrere de les cortinetes de plàstic hi havia formes amenaçadores, volums perillosos, torbadors. De fet, en els hotels les corres de cop, amb el cor a la gola, encara que mai has descobert res estrany a l'altre costat. De petit, un dia, vas entrar a la cambra de bany de la casa sense que la teva mare, que s'estava dutxant, advertís la teva presència. Vas quedar-te una estona petrificat, incapaç de moure un múscul o de respirar mentre observaves, a través del plàstic entelat pel vapor, aquella silueta nua que s'aplicava l'esponja aquí i allà.

D'allò deu venir això.

Vas sortir de l'estança amb sigil, però en aquesta ocasió va arribar a les seves oïdes el so de la relliscada.

- Qui hi ha? -va dir tallant immediatament el corrent d'aigua.

Mentre fugies com una ombra pel passadís el «qui hi ha» es repetia una i altra vegada en les cavitats de la teva volta cranial, xocant amb les parets, com si busqués una sortida que no va trobar. Encara ho sents en els moments més estranys. Cuinant, per exemple, un arròs.

- Qui hi ha?

Al qual respons mentalment:

- Jo no, mare, jo soc a la cuina, preparant el menjar.

Vol dir que la realitat, com dèiem abans, funciona, però funciona malament, amb veus que no haurien de manifestar-se en aquests moments. En aquests moments de la vida hauries d'estar recuperat d'aquell succés. Són ara les sis del matí i vaig a preparar-me un te verd per començar a escriure en la seva companyia una novel·la.

Se m'ocorrerà la primera frase?