La moció de censura que es debatrà a les Corts espanyoles de ben segur pot lesionar molt més els interessos del PP que no pas els del PSOE. Els populars tenen una setmana complicada atès que s'hauran de pronunciar i, segons els arguments que esgrimeixin, Vox se'ls pot menjar el terreny.

José Maria Aznar va ser capaç d'unir tota la dreta espanyola. El ventall anava des de posicions ultraconservadores com la del mateix Santiago Abascal fins als moderats procedents de la UCD com García-Margallo. Tot el vot majoritari que no era socialista es concentrava en el PP. Aquesta fou la causa per la qual en les seves segones eleccions Aznar assolí una àmplia majoria absoluta.

La situació ha canviat i ara difícilment un partit de dretes o d'esquerres -es digui PP o PSOE- podrà governar en solitari al llarg dels propers anys. Mentre el PSOE fa equilibris entre Unides Podem i els independentistes, el PP ha conservat algunes autonomies gràcies als vots de Ciutadans i de Vox.

Però l'oposició no és fàcil i l'adeu de Rajoy un dia per l'altre va deixar el partit a la intempèrie. Només així es pot entendre l'arribada de Pablo Casado al despatx principal del carrer Gènova. El seu debut fou del tot decebedor i el PP va passar de 137 a 66 diputats. El fracàs fou monumental i molts dirigents van demanar la tornada al centre polític. La fundació FAES marcava en aquells moments el discurs dels màxims dirigents populars.

A les Corts espanyoles aparegué una nova formació política com Vox, que des dels seus inicis representà una amenaça en el discurs popular. Els dirigents ultraconservadors deien allò que molts militants del PP pensaven íntimament en privat, però que no s'atrevien a dir en públic. I a més a més els d'Abascal tenien els escons necessaris a Andalusia, Múrcia o Madrid per tal que el PP pogués aconseguir el poder. Tot plegat, molt complicat. Casado es veié obligat a defensar postulats que gairebé estaven renyits amb la democràcia. I d'altra banda des d'Europa ni Merkel ni Macron entenien com un partit d'estat com el PP podia donar veu a un grup ultraconservador que esgrimeix posicions pròpies de l'antic règim.

A l'estiu, tot aprofitant les crisis sanitària i econòmica, Santiago Abascal anuncià la presentació d'una moció de censura contra Pedro Sánchez. Aquest posicionament descol·locà totalment Pablo Casado. I més quan Vox va temptar personatges com Mayor Oreja per ser candidat a la presidència del Govern en cas que la moció prosperés.

Ara el PP haurà de definir-se. Els barons territorials es decanten pel no, mentre alguns dirigents, propers al nucli dirigent, esgrimeixen l'abstenció. Votar-hi afirmativament seria del tot suïcida. Amb això sembla existir unanimitat fins avui.

No passa el seu millor moment Pablo Casado per a afrontar aquest debat, que serà un duel entre PSOE i Vox. Serà un convidat de pedra que no té res a guanyar i molt a perdre. El PP continua enfangat en els casos de corrupció de l'època Rajoy, ha destituït la seva portaveu parlamentària, continua bloquejant organismes de l'estat com el Consejo del Poder Judicial i interpreta al seu gust les sentències que no li són favorables.

La moció de censura no té cap possibilitat de tenir èxit, però obligarà el PP a ressituar-se en el panorama polític si de debò vol tornar a ser alternativa de govern. Seria ara un bon moment per fer una aposta clara pel centre-dreta i oblidar-se de Vox. El PSOE amb el seu pacte amb UP es radicalitzarà cap a posicions d'esquerres que, amanides amb el festeig amb Bildu i ERC, podria afavorir posicions moderades. Si no és així, Casado tindrà una tercera i darrera oportunitat i serà un altre líder qui tindrà la missió de recuperar La Moncloa. Mentre es retroalimentin els seus diputats a base d'acusacions i exageracions, que aplaudeixen alguns mitjans de comunicació, no es mouran de l'oposició a les Corts espanyoles.