El vídeo més horripilant que he contemplat aquest any no té cap vincle amb el coronavirus. Una canilla de joves blancs exigeix a una ciutadana també blanca, i que aquella nit va tenir la pèssima ocurrència de sopar a la fresca a Washington, que aixequi el puny d'acord militant amb la simbologia de Black Lives Matter. La dona es resisteix pacíficament a la imposició, i rep una pluja d'improperis i intimidacions que poden resumir-se en el definitiu «We're shutting you down». És a dir, «t'extingirem», la pena sumària de mort social.

És l'exemple dràstic de la cancel culture o cultura de la supressió, que els autoanomenats portaveus de les minories històricament cancel·lades volen infligir a pretesa reciprocitat als seus botxins. No es tracta d'estimular la crítica sempre benvinguda, sinó de promocionar una inquisició digital que procedeix a excomunions laiques, on els ajusticiadors es refugien sovint sota les caputxes de l'anonimat. L'esbroncada multiplicada per milers de comptes socials no persegueix l'aldarull festiu davant d'un error com una casa, sinó l'aniquilació a seques.

És més fàcil acceptar els suposats crims de Woody Allen que imaginar que el cineasta intocable pagaria per ells. La cancel culture ha enverinat els mateixos fanàtics que haurien decapitat qui s'hagués atrevit a discutir al jueu de Manhattan. La seva trasbalsada última pel·lícula és el fruit de la caiguda a l'abisme que l'obliga a defensar-se en dedicació exclusiva. No obstant això, fins i tot Rifkin's festival conté un acudit digne del geni. A la primera escena a Sant Sebastià, un director assetja una rossa explosiva amb la proposició que «en la meva pròxima pel·lícula sobre l'holocaust m'agradaria que interpretessis el paper de Hannah Arendt». Humor cancel·lat.

La perplexitat s'engrandeix en contemplar a la intocable J.K. Rowling satanitzada per trànsfoba, si bé la crema de llibres de Harry Potter a càrrec dels cultivadors de la cancel·lació compensa el papanatisme al voltant de l'infant mag. La cancel culture és un linxament a distància equivalent a la guerra amb drons. Com de costum, el fenomen respon a una profunda tradició. La damnatio memoriae romana preludia en la seva maledicció pòstuma els iconoclastes que fan caure estàtues de personatges la biografia dels quals desconeixen. El frau del debat mediàtic ignífug ha lliurat el poder a la plebs incendiària.