Cartes

Carles Mallart girona

Dies enrere vàrem anar dues persones a Barcelona, vàrem dinar a un restaurant a Diagonal / Enric Granados, que té uns sostres de més de cinc metres, molt agradable a preu adequat. Havíem dinat i s'acosta qui diu «soc l'encarregat de sala», i les típiques preguntes «com ha anat el dinar»... Fèiem temps ja que teníem una reunió al cap de 45 minuts i vaig veure que estava ple de càmeres a l'interior i li ho vaig preguntar: Què són tantes càmeres? I em contesta: és que ens han passat tantes coses darrerament que hem hagut d'ampliar les mínimes que teniem. Què us ha passat? I ens va explicar cinc o sis anècdotes serioses, compromeses. N'explicaré dues: fa pocs dies arriba una parella al vespre, s'asseuen, tots dos amb roba de marca, ulleres fosques, casc de moto car, demanen la carta i al cap de molt poca estona s'aixequen i marxen precipitadament. Pensem que no els ha agradat la carta. Bé, què hi farem. A mig sopar de la resta de taules, una parella d'una taula del costat s'adona que li han robat la cartera de l'americana, i a dues taules més el mateix. Enrenou, disgut i imagineu-vos la resta. Com a segona anècdota, també farà uns quinze dies, venen a sopar una taula de 4 parelles, en total 8 persones, d'uns 60 anys. Sopen, parlen i un d'ells deixa 200 euros al plat del compte més deu euros de propina i se'n van. Poca estona després ens adonem que només hi ha al plat del compte els deu euros de la suposada propina, revisem les càmeres i veiem que l'última persona del grup en marxar havia agafat els 200 euros i se'ls havia posat a la butxaca. L'endemà truco a la persona que havia encarregat la taula, que el conec, el cito i li ensenyo la filmació, i immediatament m'ho paga. Diu «el mataré, ens ha fet quedar com uns porcs, quina barra». Amics lectors, ja ho veuen, no hi ha un pam de net. Ja no et pots fiar de res.

Els polítics són el problema més greu per al 40% dels ciutadans

JOSEP MARIA BOSCH GIRONA

I no només això, sinó que per a la quasi totalitat dels ciutadans constitueixen un problema. Per què passa això?

Si les coses es fessin bé, els polítics serien els encarregats de representar els ciutadans; donarien exemple tant en la seva vessant pública com privada i serien els primers a fer sacrificis quan les coses anessin mal dades. Però la realitat dels nostres polítics dista molt de tot això. No cal que sortim a Espanya: en tenim prou amb veure què passa entre els polítics catalans€ i tenim, entre moltes altres irregularitats: un polític que ha de dimitir en ser imputat i el mateix partit el contracta com a assessor; un polític d'UDC que dimiteix per un escàndol econòmic; truca a la porta d'ERC i, en ser rebutjat, entra al PP; un altre que passa per Iniciativa, PSC i, finalment, PDeCAT€ quina ideologia poden tenir aquests casos? Ingents casos de corrupció que afecten pràcticament tots els partits i, entre d'altres, un president de la Generalitat. Un partit sense programa, que va néixer per ­carregar-se el nostre idioma i que l'únic que sap fer es recórrer tot l'Estat guanyant vots amb la seva catalanofòbia. Un altre partit -afortunadament amb molt poca representació a casa nostra- que fa bo el franquisme. I, així, podríem continuar. No és estrany, per tot això, que s'hagin fet famoses aquelles dites de «los políticos mienten más que hablan»; «si vols que un problema s'agreugi, passa'l a un polític» o «si las paredes del madrileñísimo hotel Palace hablaran, algún politiquillo catalán callaría para siempre».

Fa falta un gran esforç de conscienciació i, sobretot, una millor educació dels polítics per evitar que ens passi com amb els jutges i siguem, ja, la riota d'Europa.

Inacció o rendició?

Daniel Vivern Lladó girona

Llegeixo (ja sense indignació perquè els humans ens acostumem a tot) que l'ascensor que va de Vista Alegre a les Pedreres té el vidre trencat des de fa mesos i que és, des que es va inaugurar fa quatre anys, víctima d'actes vandàlics constants que n'impedeixen el servei. Aquest ascensor, que va costar 113.000 euros i que serveix perquè la gent gran pugui estalviar-se un esforç físic considerable, no mereix aquest tracte. Com no mereixen el seu càrrec ni el seu sou els responsables que la ciutat visqui sota l'amenaça constant de quatre irresponsables als quals les autoritats -és un dir- són incapaces de parar els peus. Tots plegats feu vergonya aliena, per inacció o per rendició.