El 2011 l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) va evidenciar que a Catalunya un dels efectes de la crisi econòmica era que el 4% de nens i nenes menors de 16 anys no s'alimentava correctament, en concret 50.000. Els problemes d'accés a l'alimentació que afectaven una part important de la nostra infància van ser denunciats també pel Síndic de Greuges i les entitats de Tercer Sector. No es tractava només de no poder accedir a aliments frescos, com fruita i verdura. També de carències importants de proteïnes, com carn i peix, i d'un percentatge d'infants i adolescents que no menjaven prou, que se n'anaven al llit sense sopar o arribaven a l'escola sense esmorzar. Des de llavors, els governs de Catalunya han anat anunciant diferents protocols per lluitar contra la malnutrició infantil però mai s'han arribat a desplegar. Ni tan sols han arribat a comptabilitzar els casos.

Ha irromput la covid-19 i ningú sap amb certesa quants infants i adolescents es troben en situació de malnutrició a Catalunya.

Sí sabem que en aquests anys les xifres de pobresa infantil s'han aguditzat, pujant fins al 31%, i que la pobresa infantil severa, aquella on les formes de privació material són molt més extremes, s'ha aprofundit tant que abans de la pandèmia afectava el 8,3% dels menors de 18 anys. Són unes xifres difícils de justificar en una societat com Catalunya, que disposa d'una riquesa equivalent a la d'un país ric de l'Europa Occidental. Unes xifres que s'expliquen perquè els governs de Catalunya en l'última dècada han retallat sense pietat la salut, l'educació, i les polítiques d'infància i família que són la principal eina per trencar amb el cercle viciós de reproducció de la pobresa.

Un dels principals efectes de la covid-19 és que mai tantes famílies s'havien empobrit de manera tan ràpida. Ho diuen les grans ONGs, com Unicef o Save the Children, i les entitats petites del Tercer Sector. També coincideixen que aquesta crisi no està afectant a tothom per igual: la desigualtat prèvia a la pandèmia està sent determinant en les seves conseqüències. Unicef ens recordava fa uns dies que els infants i adolescents més afectats són aquells que viuen en famílies monomarentals, on hi ha només un adult al seu càrrec, que en la majoria de casos és una dona. També en aquelles famílies d'origen migrant, amb baixa intensitat laboral o un nivell d'estudis baix. Són els mateixos infants que estaven pitjor abans de la crisi els que han vist com s'ha aguditzat encara més una situació que ja estava al límit.

La bretxa educativa s'ha fet també més gran amb l'arribada de la covid-19 en aquells nens i nenes que tenen problemes d'accés a internet, que no disposen d'un ordinador, una situació que afecta el 79% de les famílies gitanes. També a la infància amb menys recursos que viu en zones rurals o mal comunicades, que té necessitats especials o alguna discapacitat que han vist néixer noves barreres per accedir a aquells recursos indispensables per no perdre nivell. Són infants i adolescents que en no poder assistir a l'escola han perdut un dels seus principals mecanismes de socialització així com la possibilitat de comptar amb l'acompanyament educatiu que les seves famílies no poden oferir-los.

La crisi derivada de la covid-19 està deixant encara més desprotegida la infància que no té i que s'ha vist abandonada per uns governs que han presumit de portar les retallades més enllà que cap altra administració, com va fer Artur Mas el 2011, i que després no han fet res per revertir-los. Catalunya necessita un canvi i el canvi passa per un govern que prioritzi l'educació i les polítiques d'infància que són l'únic salvavides per a milers d'infants i adolescents que passaran sense pausa de viure una crisi econòmica a les conseqüències devastadores d'una pandèmia.