Des de Montesquieu se sap que la divisió de poders és essencial en el sistema democràtic, que és molt més que votar cada quatre anys com alguns es pensen. Exigeix també el que els anglosaxons anomenen un sistema de checks and balances que s'equilibrin i controlin entre si de manera que s'eviti que el poder executiu s'imposi als altres poders de l'Estat. Perquè si això succeeix no es viu en democràcia sinó sota un règim autoritari on els ciutadans es converteixen en súbdits.

Això ve a tomb de la moda que sembla haver arribat també a Espanya d'interferir des del poder executiu al judicial. Va començar a Polònia i a Hongria amb expulsions i nomenaments arbitraris de jutges, juntament amb limitacions a la tasca dels periodistes sens dubte perquè no ho expliquessin. Avui tots dos països són exemples del que s'ha anomenat «democràcies il·liberals». Jo desconfio d'aquestes adjectivacions perquè també aquí van voler enredar-nos amb allò de la «democràcia orgànica» que no era democràcia.

Als EUA Donald Trump vol accelerar els tràmits per nomenar al Tribunal Suprem (TS) la jutge Amy Coney Barrett, d'impecables credencials com a jurista però molt conservadora a judici de molts. Trump hi té tot el dret perquè la mort de Ruth Bader Ginsburg ha deixat un buit en l'alt tribunal i és competència presidencial proposar el successor. El que passa és que pateixen l'ètica i l'estètica perquè tot just falten 15 dies per a les eleccions i els Republicans, que ara tenen moltes presses, es van oposar al fet que Obama nomenés un jutge quan encara faltaven sis mesos per a la cita electoral. Quan Trump ho aconsegueixi deixarà una empremta molt duradora perquè durant el seu mandat haurà nomenat tres jutges molt conservadors ( Gorsuch, Kavanaugh i Barrett) que deixaran la composició del TS en 6 conservadors i 3 progressistes, que donada la seva joventut i el seu caràcter vitalici tindran una enorme influència en la vida nord-americana de les properes dècades en qüestions tan importants com la lluita contra el canvi climàtic o la discriminació i segregació racial, el matrimoni entre persones del mateix sexe, el dret a l'avortament, la reforma sanitària d'Obama. Els demòcrates tenen dret a estar molt preocupats encara que el que Trump fa sigui lleig però no il·legal. Més discutible seria l'amenaça Demòcrata d'augmentar el nombre de jutges per equilibrar les coses si ells guanyen el 3 de novembre.

Ho va intentar el 1937 Franklin Delano Roosevelt quan el TS (de majoria conservadora) li posava pegues al seu New Deal. Roosevelt va amenaçar llavors amb promoure una legislació que li permetés nomenar jutges addicionals. Es va trobar amb una oposició universal (fins i tot del seu propi partit) i va tenir el bon sentit de fer marxa enrere. Quan va guanyar el seu inusual tercer mandat presidencial el 1940 va poder renovar el Tribunal substituint amb jutges progressistes les baixes naturals que s'havien produït. Dins de la llei.

En canvi, quan el 1946 Juan Domingo Perón es va trobar amb una Cort Suprema hostil a la seva política, va carregar i va destituir els jutges que no li agradaven. Ningú s'hi va oposar, no va trobar resistència i es va obrir així pas al desmantellament de l'Estat de Dret a favor dels interessos presidencials que des de llavors van nomenar i destituir jutges al seu antull. La República Argentina va ser la gran perdedora. I el mateix fa actualment Maduro a Veneçuela. No són casos únics però tampoc models a imitar.

I per fi arribem a Espanya, on estan passant coses inquietants com el poc estètic nomenament de l'exministra de Justícia com a fiscal general de l'Estat, i la intenció del Govern d'acabar amb l'impresentable bloqueig del Consell General del Poder Judicial per part del Partit Popular, que no vol perdre la quota de poder que ara té en el seu si, amb la també impresentable decisió de rebaixar la majoria requerida per a l'elecció parlamentària de dotze vocals jutges, així com de limitar les seves competències en finalitzar el seu mandat legal. En la meva opinió és un greu error que menyscabarà la independència de la Justícia, ja tocada per molts problemes, i la polititzarà al gust del govern de torn. Si la Constitució va establir una majoria de 3/5 i un mandat de cinc anys va ser precisament per garantir que el CGPJ no coincidís en el temps ni depengués de l'atzar del govern de torn.

L'assumpte ha arribat a Brussel·les perquè Polònia, que alguna cosa semblant haurà vist amb el que ella fa, ha preguntat si també a Espanya se li obrirà un expedient. El tema pot ser molt greu perquè el Parlament vol vincular les ajudes de la covid-19 amb el respecte dels drets i llibertats individuals i de la mateixa democràcia. I l'Associació Europea de Magistrats ha fet saber la seva preocupació dient que el que es trama «augmentarà el risc d'influència política indeguda en el nomenament dels membres del Consell i en el sistema judicial en el seu conjunt, danyant la percepció de la societat sobre una Independència judicial efectiva». Amén.

Quan un no compleix, la solució no passa per canviar les regles de joc al mig del partit. Els anglesos, que de democràcia en saben més que nosaltres, desaconsellen canviar lleis sota la pressió de problemes puntuals. La democràcia té aquests inconvenients perquè exigeix paciència, persuasió i negociació, però mai imposició perquè els que imposen no són demòcrates sinó tirans. Senyor Sánchez, faci marxa enrere i negociï amb el PP, per difícil que li posi, perquè l'alternativa que vostè proposa és molt pitjor per a Espanya.