Apareix el gat a casa amb un conill mort. Ahir va portar un colom. Es passa la vida fent-nos regals que fan fàstic. No l'encerta, el pobre. A veure quan apareix amb un iPhone. A la tarda vaig a tallar-me els cabells i la perruquera m'explica que ha vist un gat amb un conill a la boca creuant el carrer. Li amago que és el meu gat. La perruquera té un fill petit que deixa sota la cura dels avis. Altrament, no podria treballar, em diu. Porta una mascareta de doble filtre, per protegir-se doblement del virus. De tant en tant, s'atura i em mira als ulls per dir-me alguna cosa que considera d'especial importància. Per exemple:
- Vostè ha desitjat que un fill seu es morís?
- Jo no -li dic.
- Doncs jo sí -afegeix elevant les tisores amb la punta cap amunt.
Es penedeix d'aquest desig, però el psicòleg li ha dit que no se n'ha d'avergonyir.
- Els desitjos són desitjos i res més que desitjos -conclou-. També he desitjat que em toqui la loteria i ja veu vostè.
Dit això, reinicia la feina amb tota naturalitat. Em pregunto com hem arribat del gat amb el conill mort al desig de la mort del fill.
Després d'uns instants de silenci, em pregunta si jo tinc desitjos inconfessables. Li dic que sí i em mira a través del mirall, com a l'espera que els enumeri, però em fa vergonya, és clar.
- Em fa vergonya -dic.
- La vergonya no va enlloc -diu ella.
- El gat que has vist aquest matí creuant el carrer amb un conill mort és meu -confesso.
- Però això no és un desig -diu.
- El desig és que al gat l'atropelli un cotxe. No m'agrada que es passi el dia voltant i torni amb coloms i conills morts.
- També mata coloms?
- També.
Suggereix aclarir-me una mica els cabells i li dic que no. En arribar a casa, el gat està estirat al sofà.
- He parlat de tu amb la perruquera -li dic.
