L'advocat Marc Fabi Quintilià (35 al 95 després de Crist) escriví fa quasi dos mil anys el plany més encertat sobre què ens succeeix ara mateix. «No sé quina enveja secreta talla el fil de les nostres esperances», deixà dit l'orador de Calahorra.

Les nostres esperances sobre una ràpida solució per prevenir amb una vacuna o vèncer amb un antibiòtic el virus de la COVID-19 s'esvaeixen amb el pas dels mesos. Les il·lusions en una recuperació ràpida de l'economia després de la sacsejada de la pandèmia s'allunyen més enllà de 2022, encara no tenim cap certesa sobre quan tornarà el turisme o quan gaudirem de bell nou de l'oci sense angoixes. La nostra confiança en la independència de la Justícia es dissipa cada cop que veiem polítics de totes les tendències ficar mà als procediments per nomenar els jutges.

En què s'assemblen les següents situacions reals?

1. Donald Trump accelera poc abans de les eleccions el procés per nomenar Amy Coney Barrett com a jutgessa vitalícia del Tribunal Suprem dels Estats Units. És una catòlica ultraconservadora contrària a l'avortament i a la reforma sanitària de Barack Obama.

2. Pablo Casado i el PP es neguen a negociar la renovació del Consell General del Poder Judicial, caducat des de fa dos anys i on hi ha una majoria conservadora, i del Tribunal Constitucional (CGPJ), on quatre magistrats ja han acabat el seu cicle de nou anys que fixa l'article 159 de la Constitució.

3. Pedro Sánchez i Pablo Iglesias volen canviar la llei amb l'objectiu que basti una majoria absoluta i no de les tres cinquenes parts del Congrés (que és el que estableix el mateix article de la Carta Magna) per elegir el nou òrgan de govern dels jutges.

La resposta és molt senzilla: cap dels polítics al·ludits creu en la independència dels jutges. Tots estan convençuts que la llei no és una ciència exacta i que no s'aplicarà de la mateixa manera si l'intèrpret és vostra senyoria Mateu o vostra senyoria Eulària. Cap d'ells pensa que, un cop nomenat, un magistrat oblida qui el va promoure a una sala del Suprem o a una presidència de l'Audiència Nacional. Saben que un jutge progressista o un conservador poden tenir visions diverses d'una mateixa norma. I que tal vegada no investigui igual la instrucció d'un cas amb caires polítics un votant socialista que un altre magistrat que ho fa pels populars.

Aquestes maniobres polítiques no ajuden a fer que els ciutadans confiïn en la independència judicial. Tampoc les sentències o resolucions radicalment distintes per a casos idèntics, com ha succeït amb les mesures autonòmiques per fer front a la COVID. Ni les maniobres del president del Suprem, Carlos Lesmes.

Una immensa majoria dels jutges actuen d'acord amb la llei. Molt pocs prevariquen. Però davall cada toga hi ha sexe i ideologia. Aquesta és una frase manllevada a Guillem Vidal, el jutge mallorquí que presidí el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Hi ha un tercer factor que influeix en les actuacions judicials: l'ambient en el qual es mouen els membres de la carrera judicial. No rep les mateixes sensacions un magistrat que exerceix a Madrid que un que ho fa a províncies. Ni aquell que es relaciona amb classes socials altes que el que ho fa amb la classe mitjana. Ni el que dina a un restaurant de luxe o a un de menú.

Malgrat totes les imperfeccions, la Justícia és la gran eina de la societat per no deixar-se arrossegar per la barbàrie. Per això, quan els polítics d'un costat i l'altre grapegen per controlar els jutges, tallen el fil de les nostres minses esperances.