El romanent de tresoreria és el saldo que permet conèixer, a final de cada exercici, la solvència financera que té un ajuntament. Per calcular el romanent de tresoreria es tenen en compte els fons líquids, és a dir, els diners que hi ha a la caixa i en els bancs, més les quantitats pendents de cobrament, menys les obligacions pendents de pagament, tant de l'any corrent com d'anys anteriors. Si el romanent és positiu, es podrà utilitzar per finançar determinades despeses de manera molt restrictiva perquè les lleis dels últims anys especifiquen que, essencialment, serveixi per reduir deute. Si el romanent és negatiu, haurà de ser recuperat en l'exercici següent o a través d'un pla financer específic.

Davant la crisi econòmica i social generada per la pandèmia de la covid-19 els ajuntaments s'han plantejat utilitzar aquests romanents per atendre les necessitats més urgents dels seus municipis, utilitzant la seva autonomia municipal. L'Estat, per la seva banda, demanava als municipis que, voluntàriament, els cedeixin els romanents de tresoreria acumulats a manera de préstec. A canvi, posava a la seva disposició un fons de 5.000 milions d'euros perquè el poguessin utilitzar en assumptes determinats, com mobilitat, cultura o serveis socials en els propers 15 mesos (amb una limitació del 35% del que s'hagués aportat). A part, el ministeri es comprometia a tornar-los aquest préstec en un termini d'entre 10 i 15 anys.

En una primera anàlisi semblava que l'Estat volia «castigar» els ajuntaments que haguessin fet els deures en l'àmbit financer, des de l'aplicació de la Llei d'Estabilitat Pressupostària l'any 2012, és a dir, aquells que més havien estalviat. El que no semblava lògic era que aquests ajuntaments es convertissin en una mena de bancs per a un Estat necessitat de fons líquids. Potser, si la Llei d'Estabilitat Pressupostària va contra l'autonomia municipal, que està reconeguda en la Constitució Espanyola, i impedeix que els ajuntaments utilitzin els seus romanents, caldria canviar-la.

Com que el govern de l'Estat no va mesurar les seves forces en un embat polític d'aquesta magnitud, ha hagut de fer una mica de marxa enrere i s'ha tret de la màniga l'anul·lació de la famosa regla de la despesa, un dels límits més «exigents» per a l'endeutament municipal, durant els exercicis 2020 i 2021, forçat, entre d'altres, per les recomanacions de la Comissió Europea.

A partir d'aquí, caldria plantejar la injustícia històrica que han hagut de patir les administracions locals pel fet de ser les administracions públiques més mal finançades però, al mateix temps, són les que més han hagut d'incrementar la prestació de serveis, alguns dels quals no eren de la seva competència o, almenys, no en tenien la competència exclusiva.

Tota aquesta «fugida endavant» de l'Estat només serveix per tapar forats i per no entomar la necessitat d'una reforma del finançament municipal, tot i haver estat reclamada en diferents fòrums polítics i acadèmics. Per poder enfocar una visió a llarg termini caldria tenir en compte una sèrie de qüestions que passem a resumir.

D'entrada, com que les administracions locals estan vinculades a les seves competències, caldria clarificar-les per poder obtenir la suficiència financera local. Per tant, el legislador estatal, però també l'autonòmic, haurien de clarificar aquest àmbit de competències i garantir l'atribució de recursos financers per poder-les assumir.

Així mateix, un sistema de transferències senzill, predictible i transparent, que permeti l'aplicació d'índexs d'evolució amb independència de la voluntat política de l'administració superior, evitaria situacions estranyes en relació amb les previsions d'ingressos de l'Estat o amb les mesures que es fan per al repartiment en els models variables que resulten poc entenedors.

En referència a les qüestions impositives, caldria una reforma de la gestió tributària municipal, amb un èmfasi especial a l'Impost sobre Béns Immobles (IBI), eix bàsic del pressupost d'ingressos de la majoria dels ajuntaments. En la seva reforma, caldria que els municipis participessin amb un major marge de decisió en els seus elements principals i, d'altra banda, caldria una revisió del mètode de valoració dels immobles per evitar les ineficiències del valor cadastral.

Fins que no s'abordi amb valentia l'estratègia de com s'han de finançar els municipis perquè siguin uns actors públics de primer nivell en l'estructura de l'administració pública, les discussions de curta volada només serviran per generar victòries pírriques entre els polítics.