De manera sorprenent, les autoritats de la Comunitat de Madrid han passat en pocs dies d'acusar el Govern d'atemptar contra les llibertats dels madrilenys per declarar un estat d'alarma a demanar que s'implanti un toc de queda per reduir la difusió de la covid-19. De la contínua baralla per les competències sanitàries, com a can seixanta, es reclama ara una campanada a mitjanit. La mesura no està estudiada, ni tan sols jurídicament, però que frívola és la política quan el que importa és enfangar el camp.
El toc de queda no està previst com a tal en la nostra legislació. Per tant, no n'hi ha una definició jurídica. L'origen està en un toc de campana donat per l'autoritat per advertir del moment en què s'havia d'estar a la nit tancat a casa, en general, per preservar l'ordre públic o la seguretat en temps de guerra.
Es podria dir que dues són les seves característiques bàsiques. Es tracta d'un confinament de la població en els domicilis i dins d'una franja horària, generalment nocturna. En conseqüència, no es podria qualificar com a toc de queda l'ordre de tancament de l'hostaleria des del capvespre fins a l'alba.
El gran dubte jurídic és com es declara el toc de queda. És lamentable que des del març no s'hagi aprovat una llei orgànica d'emergència sanitària que deixés clar què es pot decidir en una pandèmia i qui és competent per per fer-ho. Segurament no tindríem avui aquestes incerteses.
Al meu parer, el toc de queda sanitari ha de decidir-lo el Govern amb la declaració de l'estat d'alarma. La raó és que, a més d'afectar tota la població del territori a ell sotmès, limita del tot la llibertat personal (art. 17 CE), i no només la llibertat de circulació (art. 19). L'exercici d'aquesta pot restringir-se per molt variades raons (tancament de carrers per obres, per un esdeveniment esportiu o festiu, tancaments perimetrals) i hi ha múltiples lleis que permeten adoptar aquestes mesures, fins i tot en situacions d'epidèmia com l'actual, sense haver de recórrer a l'estat d'alarma; per exemple, la llei orgànica 3/1986, de mesures especials en matèria de salut pública.
No obstant això, no existeix una llei que clarament habiliti les autoritats sanitàries per decretar un toc de queda en el sentit abans assenyalat de confinament general de la població. Impedir que una persona surti de casa equival a una detenció domiciliària. És cert que hi ha lleis, com la llei orgànica esmentada o la llei 41/2004, d'autonomia al pacient, que permeten el confinament per raons epidemiològiques, però només per a persones concretes contagiades o en contacte amb elles i, en aquest cas, les autoritats sanitàries han de comunicar immediatament aquesta situació al jutge perquè decideixi el pertinent.
Per tant, al meu entendre, un toc de queda sanitari només pot realitzar-se a hores d'ara mitjançant la declaració de l'estat d'alarma, que és competència exclusiva del Govern. El seu control judicial correspon al Tribunal Constitucional i políticament al Congrés dels Diputats, que serà qui es pronunciï sobre la seva possible pròrroga. Tot això sense perjudici que els actes concrets d'aplicació siguin objecte de recurs davant els tribunals ordinaris. L'àmbit territorial del toc de queda serà el que determini l'estat d'alarma en funció de les circumstàncies que justifiquin la seva declaració.
