En el meu darrer article em preguntava si deixaríem passar el tren dels fons europeus per poder modernitzar el país i la resposta d'un amic ben informat va ser que ell ho veia negre, que creia que el deixaríem passar. El meu (moderat) optimisme no em permet pensar d'aquesta manera. Hi ha indicis prou consistents que sustenten la possibilitat d'aprofitar l'oportunitat.

La primera cosa que em fa ser optimista és el que va passar amb els fons de cohesió. Poc després de l'entrada d'Espanya a la UE, Delors va presentar els fons de cohesió amb el suport d' Helmut Kohl, François Mitterrand i Felipe González. Espanya en va ser una de les beneficiàries i crec que ho va aprofitar prou bé durant els anys que va durar. Els més grans poden recordar com era el país abans i després i com van variar les seves infraestructures, trens, carreteres, aeroports, etc.

La segona és el Govern que tenim. En el seu moment em va sorprendre agradablement la constitució del primer Govern Sánchez perquè després de la moció de censura i tenint un horitzó de només un parell d'anys, Sánchez va aconseguir que persones de primer nivell (noms significatius com els de Calviño o Ribera, dues dones ben situades i ben considerades a Europa) deixessin els seus càrrecs i s'apuntessin a una aventura. Avui el Govern té en el seu si persones de reconegut prestigi per assumir el repte que els fons europeus demanen. Només per posar uns exemples, algú pot dubtar que Ribera sap que es pot fer per canviar el model energètic o a favor del canvi climàtic? O algú pot pensar que Carme Artigas, secretària d'Estat de Digitalització i Intel·ligència Artificial, o Roberto Sánchez, secretari d'Estat de Telecomunicacions i Infraestructures Digitals, sota les ordres de Calviño, no tenen idees clares sobre què s'ha de fer?

Per part del Govern espanyol crec que tenen clar el repte i tenen idees per portar-lo a terme, el meu dubte és si sabran o podran assolir els objectius que es proposin. Sobretot si les altres forces polítiques no ajuden i fan com el PP, que va a Europa a intentar posar pals a les rodes. Té algun sentit? Tampoc hi ajuda l'actitud dels independentistes, que sols sembla que reclamin dividir el pastís, una cosa sense sentit en projectes d'aquesta envergadura i en el món actual. El que hauria de fer el Govern català és preparar projectes, aconseguir suports per portar-los a terme i tenir en compte dues coses: s'ha d'interessar empreses per multiplicar els fons i molts dels projectes no tindran sols l'àmbit català (poden ser de diverses CCAA, àmbit espanyol o inclús de diferents regions europees o de la mateixa UE). En aquest sentit m'agradaria que a la propera reunió de presidents autonòmics Aragonès presentés alguns projectes amb altres CCAA. Això si que seria treballar per modernitzar Catalunya, no simplement anar a demanar una part del pastís. Però tot i les dificultats, no deixo de pensar que el Govern espanyol té la col·laboració d'empresaris i treballadors que volen que la modernització avanci. Amb idees clares i acords amb els interlocutors socials es poden fer moltes coses.

El rebrot de la pandèmia és més seriós del que es pensava. La pregunta és què fer? No és fàcil respondre a aquesta pregunta perquè no tenim solució científica (vacuna) i, per tant, estem en temps de donar pals de cec. És més efectiu tancar bars i restaurants que confinar ciutadans o altres mesures? Ningú té la resposta a les moltes preguntes que ens podem formular. Sabem que cal evitar tot allò que provoqui contagis però no sabem tots els mecanismes de propagació. Un exemple, fa mesos es pensava que no hi havia propagació per l'aire i ara sembla provat que n'hi ha. Ara sembla que pot tenir sentit tancar bars i restaurants (on la gent es treu la mascareta i es queda a cara descoberta tot el temps que hi està) mentre fa uns mesos semblava que no tenia sentit. Entenc que la gent se senti desorientada (jo mateix m'hi sento) i, per això, em semblava que calia consensuar les decisions, tenir normes comunes a Europa o, almenys a Espanya, a totes les CCAA. Les reunions sectorials que organitza el ministre Illa (una forma federal de governar la sanitat) semblen molt raonables perquè tracten d'aconseguir el consens necessari que a poc a poc es va aconseguint. Tenir unes normes comunes ajudaria els ciutadans a sentir-se part d'una comunitat, a tenir més confiança en les autoritats i això, en aquests moments, seria molt important. Ho deia Illa, hem de ser seriosos i humils, fer les coses el millor que sapiguem (escoltant els experts), rectificant si els resultats no són els esperats, amb l'objectiu de doblegar la corba i protegir la salut dels ciutadans fent el menor dany possible al teixit productiu. Fàcil de dir, difícil d'implementar i sobretot difícil de fer entendre als ciutadans si no hi ha consens entre els governs de les CCAA.

Escric quan la moció de censura està a punt de presentar-se. El que diran els de Vox està cantat, una repetició dels arguments de Trump o Salvini dient que ells són els defensors dels drets de les persones davant l'atropellament del Govern social-comunista. Res de nou a l'horitzó si no fos que les bronques entre partits fa que guanyin adeptes i això posa en entredit l'estat de dret. En aquest país alguns líders del PP encara conversen diàriament per WhatsApp amb Abascal i els seus, són de la ultradreta però no volen confessar-ho, la «derechita cobarde», que els diu Abascal. Mentre el PP no decideixi trencar de veritat amb Vox com han fet sense complexes les dretes alemanyes i franceses, Vox seguirà creixent. Desgraciadament, em temo que Casado, un líder sense consistència, no serà qui pari els peus a Vox.