Cal acceptar que tot a la vida neix amb voluntat de desaparició. Sí, el que un dia ens sedueix de manera immediata, el següent ens deixa d'atreure. Els vincles (cada dia ho tinc més clar) són l'explicació «formal» que dota d'esperança el temps i de forma immediata el pretén fer durador. Des que naixem ens fan creure que al costat de l'«organització familiar» ens anirà millor la vida. La dependència afectiva no exalta cap raó... És pur egoisme! La pandèmia ens està donant unes lliçons magistrals de vida. A dia d'avui estem veient l'aspecte més convincent de l'ésser humà. Ens van educar per ser legió, i resulta (ho estem veient) que sols estem de puta mare. Quantes persones se senten alliberades. Tinc la sensació d'estar vivint una lenta travessia que em portarà a bon port. Allò establert fins ara (opinió subjectiva) ha estat un absurd manual d'instruccions, i per nassos, al costat del mateix, ens han descompost a tots. Quantes coses (facin memòria) han estat impulsades per dominar-nos i seguir les directrius que marca la família. Així: quin grau de desenvolupament pot tenir un ésser humà? Em fascina veure el gest mental que estem tenint... Quina invenció més rendible la de la família, al costat del gest dels afectes i l'estimació, hem professat la doctrina de la por. Era hora, pel bé de la humanitat, que les persones no tinguin l'obligació imposada de la sang. Moltes persones estan començant a veure amb indiferència i llunyania el que fins fa poc es pensaven que era prioritat. Hi ha moltes maneres de viure. Hem estat imitant, ara, a dia d'avui, crec que estem començant a ser nosaltres mateixos. Després de la pandèmia no participarem de cap manifestació teatral i ens permetrem ser nosaltres mateixos. Ja veuen el que pot donar de si la vida...
