Artur Mas s'ha escapolit dues vegades de la corrupció sistèmica de CDC. La primera, fa quinze anys, quan Pasqual Maragall va fer trontollar les parets del Parlament denunciant les comissions del 3% que cobrava Convergència. Se'n va sortir amb l'amenaça de dinamitar la tramitació de l'Estatut. La segona, l'any 2012, quan, havent esclatat el cas Palau i començant a aflorar el cas 3%, va fer el triple salt mortal cap al procés independentista per desviar l'atenció dels ciutadans. Ara, la declaració judicial de l'extresorer de CDC, Daniel Osàcar, implicant-lo en el blanqueig de diners, el torna a encerclar.

Mas, per descomptat, ho ha negat tot acusant Osàcar de fer «suposicions» sense aportar certeses i recordant que, en ser una persona gran, pot ser «més vulnerable». Artur Mas, però, ho té difícil per desautoritzar Osàcar, després d'haver dit fa només tres anys que és una persona «absolutament honorable» i que posaria la mà al foc per ell; la mateixa expressió que va fer servir Francesc Homs. Un altre prohom de Convergència, Xavier Trias, deia d'ell que «és una de les millors persones que he conegut». És clar que, llavors, Osàcar es menjava en solitari tota la brutícia de Convergència. Però l'extresorer s'ha afartat de les falses promeses de l'«estigues tranquil, estem amb tu, ja t'ajudarem, ja et pagarem els advocats». S'han acabat aquells temps que, en cas de condemna, una trucada al Govern espanyol de torn accelerava la tramitació de l'indult, com va passar amb Josep Maria Servitge, l'exsecretari de la Conselleria de Treball, condemnat a quatre anys i mig de presó pel cas Farreres. No és el mateix menjar-se una condemna que ingressar a la presó.

El passat mes de maig, quan el Suprem va confirmar la sentència de l'espoli del Palau, em preguntava si Daniel Osàcar estava disposat a menjar-s'ho tot sol. Ja veig que no. La presó a vegades, poques, regenera les persones i, en el cas de l'extresorer, li ha permès recuperar la memòria que havia perdut en els últims anys. Després d'unes setmanes entre reixes, ja recorda que era el gerent del partit, Germà Gordó, qui controlava el blanqueig de diners, i que creu que Artur Mas estava al corrent de tot. En una estructura tan vertical com la que tenen els partits polítics, res es fa sense el coneixement del cap.

Algú es preguntarà per què Osàcar ha apuntat directament Germà Gordó i només ha insinuat la implicació d'Artur Mas. Doncs per la mateixa estructura vertical dels partits. Gordó era el cap directe del tresorer. I ara li correspon a Gordó, imputat des de divendres per l'Audiència Nacional, el pas de declarar que Artur Mas és la X de la cúpula de tot l'entramat, llevat que, com havia fet fins ara Osàcar, s'ho vulgui menjar sol. Gordó té una bona assessora a casa: la seva dona és vocal del Consell General del Poder Judicial. Preparem les crispetes.