25 de octubre de 2020
25.10.2020
Diari de Girona

Toc de prudència

25.10.2020 | 06:00
Toc de prudència

En els meus anys a l'institut Lluís de Peguera els professors Bajona i Menéndez van explicar-me la diferència entre «denotació» i «connotació» d'una paraula. Per exemple, «mare» denota una dona que ha engendrat, però les connotacions del terme, la càrrega de significats i suggeriments associats, és enorme, descomunal. Aquesta característica del llenguatge s'ha de tenir sempre present, i ara mateix en són una mostra expressions com «estat d'alarma» o «toc de queda». La primera es va omplir de connotacions la primavera passada, quan es va dictar per fer front a l'onada d'hospitalitzacions i morts per coronavirus. Tècnicament és un marc jurídic que permet adoptar certes mesures sense demanar permís als jutges; en la pràctica, l'associem a les ordres de confinament que es van dictar el mes de març. Per això ens estranya que a Madrid hi hagi estat d'alarma i els bars siguin oberts, mentre a Catalunya no n'hi ha i els bars són tancats. Naturalment que aquesta estranyesa desapareixeria si ens entretinguéssim a explicar-ho bé, però el cervell, que és mandrós per naturalesa, es queda en la paraula «alarma» i espera que sonin sirenes i ens facin tancar portes i finestres com en un accident químic. Pel que fa al toc de queda, ni tan sols és el nom de cap figura jurídica en vigor sinó que el prenem de l'imaginari col·lectiu, alimentat per les notícies de països en guerra i dictadures reprimint protestes, i per centenars de pel·lícules i sèries. L'associem a patrulles de l'exèrcit cercant vianants nocturns al Xile de Pinochet o a la Viena d'Orson Welles i El tercer home. Tots dos conceptes es perceben com decisions extremes de l'autoritat, i sembla que desitgem i temem alhora la seva adopció. Seria preferible que un consens ciutadà decretés, per dir-ho així, l'estat de responsabilitat col·lectiva i el toc de prudència permanent, i el cert és que existeix suficient informació sobre la pandèmia per intentar-ho. O potser el problema és justament que l'allau d'informació –més ben dit: l'allau de dades vomitades sense context– no ens deixa veure el bosc i avaluar correctament les decisions a prendre.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook