Vaig veure la mà d'un vell recolzada sobre la barra del bar, a tan sols uns centímetres del meu cos. Es notava que era una mà antiga per la presència d'aquestes taques fosques provocades, crec, per un excés de melanina, però l'antiguitat es percebia també en la textura de la pell, ja una mica adobada, com si l'haguessin assecat al sol. Les venes dibuixaven sobre el revés el mapa d'un país pretèrit i els dits, encara que en bon estat, presentaven lleugeríssimes deformacions, només visibles a una mirada molt atenta, en les articulacions centrals. Artrosi, artritis? Mai he sabut gaire bé la diferència. La mà romania quieta, com si fos de fusta, de manera que convidava a l'observació atenta de les seves característiques. Qui no gaudeix d'una lliçó casual d'anatomia?

En aquestes, la mà es va moure i vaig advertir a l'instant que l'havia mogut jo, per la qual cosa vaig deduir que era meva. Em va causar una estranyesa sense límits saber-me el seu amo, més encara que haver-la contemplat com a aliena. Algun circuit elèctric, vaig pensar, devia haver-se interromput momentàniament perquè això succeís, com quan la llum, a casa, baixa d'intensitat unes dècimes de segon i de seguida torna al seu estat habitual. La meva mà esquerra. La vaig deixar recolzada on estava mentre prenia la tassa de cafè amb la dreta per endur-la als llavis. I vaig continuar observant-la. Portava 74 anys enganxada a l'extrem del meu braç sense haver patit cap accident greu, cap amputació. Conservava tots els seus dits, en perfecte estat d'ús, i les ungles, que en el seu dia van ser urpes, creixien al ritme de sempre. De jove, me les mossegava a classe de Matemàtiques o Llengua, però ara me les tallava i les llimava d'acord amb una ortodòxia apresa de les meves persones grans.

Vaig decidir alçar-la i es va alçar, vaig decidir tancar-la i es va tancar, vaig decidir fer massatges a les parpelles amb el puny i ho va fer amb suavitat, ja que coneixia perfectament la fragilitat dels ulls, encara que també la seva plasticitat. Vaig pagar la consumició amb la mà dreta i després, ficant les dues a les butxaques, els vaig dir:

- Tornem a casa.