Ja que no una altra cosa de profit, l'actual pandèmia podria estar contribuint almenys a la millora dels hàbits de cortesia a Espanya. El virus té, en efecte, un fort caràcter educatiu. Per evitar o pal·liar els contagis se'ns recomana parlar en veu baixa, guardar les distàncies amb el proïsme, renunciar a tocar-nos o a qualsevol altra forma física de complicitat; i, en general, a respectar la intimitat del veí.
Més o menys això és el que tenien per costum fer, sense necessitat d'epidèmia, la gent del nord i centre d'Europa; o, per no anar tan lluny, els nostres veïns portuguesos. És fama que als espanyols se'ns detecta per allà fora sense més que percebre el volum de decibels que llancem a l'atmosfera en parlar.
Gràcies a les precaucions que imposa la bestiola, ens anem acostumant a no aixecar la veu tant com es feia d'ordinari: ni que sigui per no atapeir l'ambient d'aerosols eventualment infecciosos. Mantenim també la distància amb els nostres interlocutors i, per descomptat, anem renunciant a poc a poc al costum que les senyores i cavallers se saludin amb un parell de petons quan es presenten. I no cal dir que ens passem cada vegada menys el braç sobre l'espatlla entre col·legues.
Si això dura un temps -cosa no desitjable, per altres raons- fins és possible que recuperem les bones maneres que eren de pràctica general a Espanya abans de la Guerra Civil. No és probable que aquí s'arribi a abandonar el tuteig generalitzat que van introduir els trempats nois de la Falange, a imitació del Fascio de Mussolini; però en altres qüestions és segur que avançarem.
Una mica ajudaria a millorar les nostres maneres, per descomptat, que els representants del poble al Congrés i el Senat deixessin d'insultar-se i intercanviar gestos grollers durant els seus debats a les cambres; tot i que tampoc es pot demanar tot de cop. Potser els diputats pensin, una mica exageradament, que representaran millor l'espanyol mitjà cridant i reputant-se entre ells de lladres, vividors, terroristes i gent de mal viure.
Davant d'aquest pèssim exemple de conducta que ofereixen sovint els pares i mares de la Pàtria, el virus de la corona resulta d'allò més instructiu. Entre altres coses, ens ha ensenyat a mantenir les distàncies -que és una forma de respecte- i a parlar en el mateix to mesurat dels nostres restants veïns europeus.
La por a la bestiola ha millorat també els hàbits higiènics de la població gràcies al freqüent rentat de mans que recomanen els epidemiòlegs. I fins i tot podria haver fomentat la solidaritat gràcies a l'ús de les màscares amb les quals protegim dels nostres miasmes el veí, alhora que ell ens guarda dels seus.
Tots aquests ensenyaments hauria d'haver-los aportat el sistema d'educació pública, que per alguna raó no demostra la competència que seria d'esperar en aquest aspecte. Els professors addueixen, no sense raó, que aquesta tasca correspon més aviat a les famílies; i aquestes retruquen, al seu torn, que per alguna cosa porten els nens a l'escola.
El coronavirus ha vingut a resoldre aquesta discussió sense més que posar l'ensurt al cos als espanyols i al món en general. El que no van aconseguir pares ni docents ho està obrant ara l'epidèmia de la covid-19 amb les seves prevencions adjuntes enfront del tocament, la cridòria i el petoneig indiscriminat. Guanyarem amb això en salut i, ja de pas, en bones maneres. No hi ha mal que no porti algun bé.
