26 de octubre de 2020
26.10.2020
Diari de Girona

La lògica de l'amor

26.10.2020 | 06:00
La lògica de l'amor

Conferència a CaixaForum Girona sobre «La lògica de l'amor» a principis d'aquesta tardor. El conferenciant, José-Manuel Rey, és un matemàtic amb un brillant currículum acadèmic. Un home charmant de mitjana edat que parla sobre l'amor amb gran profusió de dades estadístiques i gràfics, i de forma amena i divertida. El seu plantejament d'entrada és molt oportú: hi ha una evident contradicció entre l'amor per a tota la vida que continuen desitjant la majoria de persones i el gran nombre de ruptures de parelles, que no para de créixer.
Les dades que ofereix sobre les parelles que es trenquen fan esgarrifar. A Europa hi ha 1 divorci per cada 2 matrimonis, a Espanya 0,64 divorcis per matrimoni i a Catalunya aquesta relació puja a 0,74. Les ruptures de segons o tercers matrimonis són més altes que les dels primers. I en general les parelles de fet són clarament menys estables que els matrimonis.
El conferenciant es pregunta com és possible que dues persones adultes (avui amb una mitjana d'edat de 34 anys) que es prometen amor, que es juren fidelitat, que firmen un contracte, tinguin un nivell tan alt de fracàs. Com és que tantes parelles acaben optant pel divorci quan són tan evidents els seus perjudicis psicològics, econòmics, tant en l'àmbit individual com pel conjunt de la societat? Els estudis i estadístiques avalen que les persones casades gaudeixen de millor salut física i mental i d'una millor situació econòmica.
El ponent subratlla que perquè una relació de parella duri tota la vida i pugui continuar essent font de felicitat cal un esforç de les parts. La qüestió és quant d'esforç. Mostra un gràfic en què s'observa com amb el temps la inèrcia del feeling va a la baixa, i que aquesta només es pot contrarestar amb un esforç sostingut. Així, és possible trobar el punt d'equilibri sentimental. Els nuvis, més que «t'estimaré sempre», s'haurien de dir «m'esforçaré sempre». Però avui som poc inclinats a la cultura de l'esforç, i molt a la impaciència. I encara sota la influència de la visió romàntica de l'amor, ens pensem que la relació podrà funcionar amb el combustible de la passió inicial.
Davant d'aquest problema sense fàcil solució, el ponent comença a qüestionar les premisses: es pregunta si realment estem preparats per mantenir una relació tota la vida; si no demanem massa a la parella; si potser és molt difícil trobar una persona amb qui compatir de forma sostinguda amistat, amor, satisfacció sexual, interessos culturals o de lleure, o altres afinitats per gaudir junts.
Segons el professor Rey, si aquesta és la diagnosi, una solució podria seria externalitzar a fi de treure pressió a la parella, descarregant-la de part de les nostres necessitats i resoldre-les amb altres persones. Ja es veu que hi ha àmbits en què l'externalització pot ser molt recomanable, i d'altres que encara poden complicar més les coses. En tot cas, The Grant Study de Harvard, que porta 75 anys fent-se, conclou que les relacions socials fan que les persones estiguin més sanes i es mantinguin més felices.
Per últim, afirma que les mitges taronges no apareixen d'entrada, sinó que es van fent i arriben a la plenitud al final del camí. I la unitat correcta para mesurar las relacions de parella no són els anys, sinó els dies. Unes noces d'or suposen més de 18.000 dies junts.
El ponent no parla del fills. Més ben dit, en parla només per dir que solen ser un factor de crisi, especialment en dos moments, quan arriben a la parella i quan marxen de casa i deixen l'home i la dona sols, amb el niu buit. Però una lògica de l'amor que es limita als dos membres de la parella i ignora els fills, els seus interessos i necessitats, queda incompleta, coixa. Pels fills la unió de la mare i el pare és el sòl ferm en el qual creixen. La ruptura dels pares és un terratrèmol pels fills. I així, al final, el balanç entre els danys personals, el dolor que la ruptura causa, i els avantatges que comporta, acostuma a ser negatiu o molt negatiu.
El ponent no parla tampoc de les creences religioses com a element que referma l'estabilitat al matrimoni i que pot donar sentit a aquell esforç necessari per mantenir la relació. Suposo que no és senzill per a un matemàtic postmodern, que pretén raonar amb dades empíriques, acceptar que la religió ofereix remeis vàlids al problema que planteja.
Però Pau de Tars ja havia detectat l'arrel del problema quan al capítol 7 de la Carta als Romans constata que «veig que soc capaç de voler el bé, però no de fer-lo: no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria». L'apòstol dels gentils, un gran coneixedor de l'ànima humana, admet que realitzar el bé que volem (en aquest cas mantenir la nostra promesa d'amor) molt sovint ens supera, però afirma que Déu és capaç de fer en nosaltres (això és la Gràcia) allò que no podem amb només les nostres pròpies forces.
L'amor conjugal ocupa un lloc central en la història de la salvació, des de l'inici de la Bíblia amb Adam i Eva fins al final, a les noces de l'Anyell de l'Apocalipsi. El mateix sant Pau ens fa veure que el sagrament matrimonial és signe eficaç de la nova aliança entre Crist i l'Església (Ef. 5, 25-33).
De cap manera podem considerar que l'ideal de l'amor perdurable, la fidelitat conjugal, el compromís a la promesa feta, i procurar el bé dels fills, són exigències morals específiques dels cristians o de les religions en general. Però l'experiència ens demostra que una fe sincera dels membres de la parella és una gran aliada per a la seva estabilitat. Un estudi de la Universitat de Georgetown de Washington posa de manifest que les taxes de divorci dels catòlics, sobretot si ho són els dos membres de la parella, són clarament inferiors a la mitjana de divorcis als EUA. En fi, que també hi ha estadístiques que juguen a favor de l'amor etern.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook