Un dels temes estrella que darrerament ocupa planes de diaris i hores de ràdio i televisió són, sens dubte, les traves i dificultats, fins ara insalvables, per renovar el Consell General del Poder Judicial, els membres del qual tenen el càrrec caducat des de fa més de dos anys. Qualsevol amb dos dits de front entén que s'ha de trobar una solució de consens (i només de consens!) que permeti posar remei a una anomalia greu que es produeix en un lloc clau per al bon funcionament de l'estat de dret. Disposar d'un poder judicial independent o, almenys el més d'independent possible, és bàsic en tot país que es vulgui considerar democràtic.
Mai no he tingut clar que el poder quasi omnipotent dels jutges (i no pas només a Espanya) estigui degudament sotmès, com hauria de ser, a la voluntat popular. Tampoc tinc clar si, per qüestions pràctiques, aquest sotmetiment hauria de ser total o parcial, directe o indirecte. Però que, d'una manera o altra, han de rendir comptes de la seva actuació a la voluntat popular, vull pensar que cap demòcrata ho qüestiona.
Penso que, almenys en el que entenem per societat occidental, hi ha un consens general en la bondat de la divisió clàssica dels tres poders propugnada per Montesquieu ja en temps de la Il·lustració i que, si no vaig errat, es pot resumir en què qui està autoritzat a exercir algun tipus de poder o coerció sobre els demés, ha de poder ser controlat per un altre òrgan que faci impossible extralimitació en les seves funcions. Així, els membres de l'executiu (el govern) i del legislatiu (el parlament) estan obligats a complir les lleis que els permeten ocupar el càrrec que ocupen i que, a més, ha promès complir i fer complir. Per tal de garantir-ho, aquests dos poders, com qualsevol ciutadà, estan també controlats pel tercer, el Judicial (jutges i magistrats) que, si escau, tenen la facultat de dictar sentències condemnatòries si es demostra que algun o alguns membres dels altres dos poders han conculcat la llei. Naturalment, complint sempre de manera escrupolosa amb tots els requisits que la llei superior determina. Precisament aquests dies, tant a Catalunya com a la resta d'Espanya, tenim exemples variats que il·lustren aquesta asseveració. Val a dir, i això no és poc important, que l'executiu i el legislatiu, a més, estan sotmesos periòdicament (a Espanya, cada quatre anys) a la fiscalització i escrutini per part de la ciutadania amb dret de vot. Sotmesos, per tant, a la voluntat popular que, en definitiva és l'autèntic dipositari de la sobirania en tota democràcia després de la Revolució Francesa. Tots tres poders, doncs, exerceixen la seva autoritat per delegació del poble. La pregunta per la qual no tinc resposta satisfactòria, però, és: a quin escrutini o fiscalització superior està sotmès, de facto, el poder judicial?
Sé que és una qüestió complexa que no es pot reduir a l'absurd ni pretendre arreglar-la de manera fàcil amb solucions miraculoses. Sí, però, que hem d'intentar aconseguir el màxim d'equanimitat i justícia (valgui la redundància). Qui vota els jutges i magistrats? Qui i com els escull? Tenen algun control més enllà del propi poder judicial? Per dir-ho d'aquella manera planera i directa: qui controla el controlador? El mateix controlador? Quan un govern, recolzat per un parlament, no ho fa bé o no agrada prou, els ciutadans tenim la possibilitat de fer-lo fora en unes eleccions. Però, com podem «fer fora» o «canviar» el poder judicial, o algun dels seus òrgans o membres, quan no ho fan prou bé? Pel que sembla, el líder del PP, Pablo Casado, no té dubtes i ho enllesteix de manera ràpida i sense matisos: «Así de claro: que los jueces elijan a los jueces». Però, si el senyor Casado em volgués escoltar, jo li preguntaria: «I qui elegeix els jutges que elegeixin els jutges, i de quina manera, justa i democràtica, els elegeix o els cessa?»
Com ja he dit, és un tema intricat que no admet solucions fàcils ni puerils. Un tema, però, que és d'una importància vital per al bon funcionament d'un estat de dret. A partir d'aquí, alguna solució s'ha de trobar. Probablement, el més adequat no és la pretensió dels grups que donen suport al govern de modificar la llei per tal que l'elecció de dotze dels vint membres del Consell General de Poder Judicial passi a ser per majoria absoluta en lloc de les tres quintes parts com fins ara. Però tampoc és acceptable el cinisme del PP que «després de negar-se a complir el mandat que exigeix renovar la composició dels òrgans constitucionals, s'atreveix a traslladar a les instàncies europees, de manera tramposa, dubtes sobre la qualitat de la nostra democràcia» (Mariola Urrea a El País 19.10.20).
És urgent, doncs, el consens que faci possible d'una vegada la renovació del Consell General del Poder Judicial, així com del Tribunal Constitucional, del Defensor del Poble (i a Catalunya, del síndic de greuges!) i també del Consell de RTVE (i a Catalunya del CAC!). Tots ells, òrgans bàsics amb mandat vençut. Negar-se a fer-ho i bloquejar-ho, no és propi de demòcrates i és prendre el pèl als autèntics dipositaris de la sobirania popular: els ciutadans, que sempre ho acabem pagant tot. Malgrat tot, vull pensar que l'oferta formal que Pedro Sánchez va fer tot just dijous en seu parlamentària a Pablo Casado, d'aturar els tràmits en curs i asseure's plegats per trobar una solució consensuada per a la renovació tant del CGPJ com dels altres òrgans amb el mandat caducat, facilitarà les coses perquè prevalguin, finalment, el seny i l'interès general.
