Hi ha persones que són el manifest de les seves emocions i el propòsit que no condueix a res. A l'hora de pensar en determinades qüestions és important veure que al costat de la nebulosa de la inestabilitat tot és desordre i abandonament.
No és difícil adonar-se que a la banda d'allò que és vacil·lant es reconeix l'ombra del dubte. Quina odissea la de lidiar amb la volubilitat!
Hem d'admetre que tot allò que no s'ofereix en si mateix és una mancança.
Hi ha persones que un dia ens estimen i l'endemà ens avorreixen. Sí, persones per a les quals qualsevol ocasió és bona per desenvolupar les seves múltiples cares. Estan per tot arreu: caps, amics, parelles, veïns i així un llarg etcètera. Les persones així no s'adonen que els seus estrips anímics, tard o d'hora, són l'ombra del rebuig. Les relacions interpersonals (opinió subjectiva) no han de ser el caprici de l'ànim. Tot, absolutament tot el que fractura la bona convivència, crea un clima de culpa. Ser voluble és potenciar una agressivitat silenciosa disposada a esclatar en qualsevol moment. Hi ha comportaments que semblen reptadors a primera vista... I resulta que no passen de ser un episodi més en la vida d'un voluble.
Són temps difícils, temps en què tot sembla venir amb voluntat de desaparició; al costat de la pandèmia estem descobrint que l'establert ja no té ruta i per tant d'ara en endavant tot és nou. Ja que a dia d'avui no podem familiaritzar-nos amb res, considerem la possibilitat d'oferir als altres la nostra millor cara; per descomptat, procurant no estimar i avorrir al mateix temps. No hem d'oblidar que a dia d'avui els nostres semblants són els ulls que sacsegen la nostra vida. Amb les màscares (no ho oblidin) tot neix de la mirada.
