Els meus fills participen en un joc en el qual han de passar-se codis alfabètics. Els sento dir que han de teclejar la «i» d'iglú, l'«essa» de simi o la «be» de boca. Quan comences a lletrejar fent servir referències de ciutats espanyoles, «ema» de Madrid o «essa» de Salamanca, és que has començat a fer-te gran. Et fas adulta a mesura que assumeixes certs costums i convencions, sense plantejar-te si tenen molta o poca importància per a tu. Dinar els diumenges amb la família et converteix en bona filla, anar vestida formalment a la feina, en algú de fiar, i un títol universitari, en bona professional. Si tens una família a l'ús ets una paia seriosa i formal i si tens una edat i estàs sense parella estable ets sospitosa d'alguna cosa. Cal dosificar l'expressió d'emocions i aparentar felicitat perquè estar tristos és de febles. Actualment? Sembla que sí.

M'agradaria estar sempre contenta, però no ho estic. Conec pocs que gaudeixin d'aquest estat permanent. La majoria convivim amb la tristesa, la preocupació o el mal humor. En alguna ocasió, aquesta convivència passa de ser temporal a estable. I és possible que, fins i tot, arribi a ancorar-se en la nostra panxa. Comença de manera lleugera i acaba sent una llosa. La sents a estones, a primera hora del matí, a última de la tarda, un dia fa la seva aparició a la nit i, de sobte, t'adones que fa molt que convius amb ella i que et costa caminar arrossegant aquesta bola de ferro. És una sensació que apareix i es manifesta de múltiples formes. Una d'elles és que et costa respirar. Ho intentes una i altra vegada, però no emplenes els pulmons. L'aire no és suficient, la gola crema, l'estómac bull, creus que perds el control, sues i el cap es converteix en una centrifugadora de pensaments. I no, no penses en unicorns voladors, penses en la fi del món. Del teu món. Algun dia acabes a urgències i un metge fantàstic et dona una pastilleta i un altre dia, com que ja tens experiència, te la prens directament. Dorms i tornem-hi. Poques vegades en parles, d'això. Poques persones ho entendrien. O això creus. L'educació i normes socials t'han venut la moto que explicar que tens crisis d'angoixa, atacs de pànic, depressió o el que sigui que això sigui implica mostrar la teva vulnerabilitat. Una altra convenció més. I aquesta, en concret, profundament perjudicial.

La setmana passada es va celebrar el Dia Mundial de la Salut Mental i alguns diaris van recollir cartes i testimonis de persones sensibles i coneixedores del tema. La majoria compartia la seva profunda solitud, negaven ser víctimes d'una malaltia i sí d'una estigmatització. Algú afirmava que sentia por de ser invalidada pel seu entorn, una altra admetia atipament per ser el blanc de mirades de pena i una dona s'avergonyia cada vegada que un conegut s'assabentava del que li passava. La realitat és que algú a qui estimem té, ha tingut o tindrà algun desordre mental i ho passarà malament. Així que a les nostres mans està ajudar-lo. Deixar que entri llum en la seva foscor. «Ella» de Lluís, «U» d'«unga, unga» i «ema» de maleta. Llum. I qüestionar certes convencions.