Es veu que la pandèmia segueix sent una gran reptadora. Tinc la sensació d'estar vivint de forma immediata «alguna cosa», molt agressiva, sí, «alguna cosa» que agita les consciències i mostra el gust cruel de la vida. No cal revestir la realitat amb floritures; per descomptat (no tinc dubtes) que les catàstrofes tenen un component enfortidor... Quin remei queda!
És impossible estar en llocs en els quals l'agressivitat i l'insult sempre estan latents.
Les persones que responen de forma immediata denoten poca prudència i control mental. Els exasperats sempre estan disposats per esclatar. És el moment d'admetre (opinió subjectiva) que moltes de les coses que en el passat vam viure van ser absurdes comèdies: mateixos guions, mateixes escenes. I mateixos actors, és clar.
Explica la llegenda que l'oci, a més d'animar, sempre va estar subjecte a enveges i rivalitats. Si a aquell li anava bé (somric), aquells altres ja s'encarregaven que li anés malament. Pel món de l'oci, discorren les pitjors formes de l'ésser humà. Quants negocis van haver de tancar abans de la pandèmia per ser la rauxa d'envejosos! És senzill fotre un negoci. Que ho diguin als que amb maldat i indumentària de diable s'han dedicat a fastiguejar el proïsme. El que és al·lucinant de l'assumpte és que a dia d'avui molts pretenen semblar angelets! Els «pobrets» ploriquegen en veure que el seu negoci se'n va en orris. Ai, quina llàstima, trobar-se de cara amb el destí i veure que porta bons consells. El primer i més important: no fotre el proïsme. Hi ha moments a la vida, per acceptar i més amb decència, que hem estat uns fills de puta. No, no es pot viure en desacord amb el nostre costat més fosc. Venen mesos molt durs, crec que és el moment de mudar la pell, i començar a veure la vida amb uns altres ulls. Ara tots lluitem per la mateixa causa, comprendre-ho pot ser l'inici d'alguna cosa noble i bona.
