Mark Rylance qualla a El pont dels espies una de les millors interpretacions de tots els temps. Encarna el minimalista espia soviètic Rudolf Abel, un personatge real com tots els protagonistes de cinema de ficció recent. En l'escena que sintetitza una filosofia vital, l'advocat James Donovan recreat per Tom Hanks, tots dos també personatges reals, transmet a l'infiltrat de Moscou a Nova York la seva espinosa situació:
- Francament, tothom està interessat a enviar-te a la cadira elèctrica.
- D'acord...
- No sembles alarmat.
- Serviria d'alguna cosa?
I aquest « would it help?» de Rylance/Abel es transforma en el dic a contraposar cada vegada que es respon a una crisi amb un arsenal de mesures desenfrenades, on l'important no és el resultat sinó traslladar la impressió d'hiperactivitat. En el diàleg transcrit, el representant de la llei estableix la connexió immediata entre la pena de mort que sobrevola l'escena i l'alarma que aquest desenllaç ha d'inspirar a la seva víctima. El destinatari de l'amenaça no respon des de la resignació, sinó amb la reflexió del jugador d'escacs abans de moure la peça. Abel va salvar la vida.
La pregunta més freqüent després de l'establiment d'un toc de queda amb ressonàncies marcials no planteja si s'han retallat drets fonamentals, sinó si podrem treure el gos a passejar. Sense saber-ho, ens comportem com l'espia soviètic. Renunciem a l'alarma que hauria de desencadenar un conjunt de normes sota aquesta denominació, per furgar en les escletxes transaccionals que amaga qualsevol situació kafkiana de l'estil d'una pandèmia. En aquesta negociació, Sánchez es mostra tan generós com Michael Douglas a Wall Street. «Si necessites un amic, compra't un gos», i treu-lo a passejar de matinada.
