vaig anar al tanatori a donar el condol a la vídua d'un amic. Després del tràmit, vaig treure el cap per cortesia a l'aparador en el qual romania exposat el cadàver. L'havien vestit amb un vestit negre i un jersei a joc, dels de coll alt. Semblava un existencialista dels anys 60 o 70 del passat segle. El detall que més em va sorprendre, però, va ser el de les mans: les hi havien ficat a les butxaques dels pantalons obligant el mort a adoptar un gest casual, com si no esperés ja res de la vida. Era la primera vegada que veia algú anar-se'n a l'altre món d'aquesta manera. Vaig pensar que, per completar el quadre, haurien d'haver col·locat als llavis una cigarreta a mig consumir.

Ens passem la vida innovant, però no aconseguim canviar el substancial. El substancial és que naixem, ens frustrem, ens alegrem, mengem, bevem i morim. Allà estava jo, en fi, observant la víctima, preguntant-me com m'exposarien a mi quan arribés el moment. En qualsevol cas, una cosa és certa: hi ha ja un aparadorisme de la mort com hi ha un aparadorisme de la xarcuteria o de la moda. Ignoro quan es van inventar els aparadors, però sé l'important que han estat per a mi. De petit, quan anava i venia de l'escola, m'aturava davant el d'una sastreria on s'exposaven models femenins de cartró pedra abillats amb els vestits de l'època. He explicat en algun lloc que vaig estar profundament enamorat d'un d'aquells maniquins que m'observava des de l'altre costat com sol·licitant-me que l'alliberés d'aquella estàtica condició. En el meu deliri, em semblava que aquella dona artificial suava, ja que els seus vestits tenien sempre un cèrcol d'humitat a les aixelles.

També a la jaqueta del meu amic existencialista em va semblar advertir ara aquest setge. Vaig estar a punt de dir-ho a la vídua:

- Crec que en Roberto està suant.

Però vaig callar i vaig marxar. Vaig sortir del tanatori a la vida exterior amb les mans a les butxaques, xiulant una cançó de Jacques Brel. I mentre avançava pel carrer, vaig sentir que progressava al mateix temps per l'interior de la meva pròpia vida cap a l'abocador en què acaben totes les existències. Però Jacques Brel, ah, Déu meu, Jacques Brel... Que bé que sonava encara!