28 de octubre de 2020
28.10.2020
Diari de Girona

Els boletaires

28.10.2020 | 00:42
Els boletaires

Arran d'un programa de TV3 dedicat als bolets i també per influència de la xarxa, el segle XXI és un segle de boletaires; ha esclatat dins d'alguns ciutadans l'atàvic món rural dels seus avantpassats, guardat en alguns gens, i s'han fet boletaires anhelosos d'emboscar-se cercant el fruit tardorenc que creix en el sotabosc. Qui no entra a la boscúria amb un cistell de vímet no està a la moda. La consigna: massifiqueu el bosc que allà dins hi cabem tots. Malgrat ser un mal any, algun boletaire en troba i els exhibeix presumint-ne a internet. Un any sense bolets, però un any de boletaires empedreïts.

Aquest retorn a l'oblidada natura botànica recorrent-la i sotjant el terra, vestits amb roba i calçat de marca, els ha convertit durant unes hores en falsos pagesos i, si no en troben, caminen i miren el paisatge embadalits. Perquè el pagès de soca-rel només es belluga amb un sentit finalista: anar a caçar, buscar llenya, plegar bolets, cargols, etc; no s'embadoca perquè caminar per caminar és de senyors, no ho fa mai ni ho farà un home rural. Aquesta discussió l'he mantingut amb pagesos i sempre hem conclòs que si no hi ha un objectiu, una causa teleològica, no té sentit deambular, molt millor estar-se a la vora del foc amb un porró de vi.

Han aparegut les crítiques contra aquesta invasió en els dies festius dels territoris dels bolets. El Montseny quedà col·lapsat, igual que les carreteres del Pirineu. No sols la intromissió sinó també la quantitat de deixalles que testimonien la mala educació.

Fa anys vaig participar en un debat, atès que pressentíem que augmentaria la dèria pels fongs, en què es preguntava: «De qui són els bolets?». Es ventilaren dos criteris, els que defensaven que el bolet ha de ser tractat com un objecte de propietat privada, com les castanyes, les pinyes, la fusta –ara ja ho són les tòfones– i només l'amo pot menjar-les o vendre-les i els que contràriament afirmaven que eren béns comuns. Què està passant en moltes propietats forestals? Doncs l'amo ho està tancant amb filferros electrificats amb l'excusa que no li entrin els porcs senglars o intrusos o ho ha convertit en un vedat de caça.

He deixat de practicar la recerca de bolets per l'excés de boletaires, fins i tot en els secrets erols (clapes o boleres) m'hi he trobat que n'arrancaven (collien, caçaven o plegaven segons les comarques) o els tallaven i cap al cistell. Qui troba bolets els fotografia i els penja en algun compartiment o plataforma d'internet, els envia a tothom perquè l'admirin.

Mon pare, home pràctic i realista, amb gran sentit comercial, quan observà que llegia massa i parlava excessivament de filosofia, va sentir la necessitat de relacionar-me amb persones que toquen de peus a terra perquè jo no perdés el contacte amb el món objectiu; no fos que em deixés emportar per una sobrecàrrega d'idealisme que em divorciaria de la realitat i ningú m'entendria. Els amics que freqüentava eren artistes, lletraferits, músics, segons el pare: bones persones però viuen als núvols. Si no em corregia, seria un somiatruites, per dir-ho suau, un sonat o un beneit, per ser més contundent.

Com que va veure la meva gran afició pels bolets s'ho va fer venir bé perquè algun dels seus amics realistes m'acompanyés. Així vaig conèixer en Martí, el ferrer; en Jordi, l'espardenyer; en Siset, el fuster; en Quiquet, rodellaire; en Met, cisteller i matalasser; en Pep de cal Patiràs, carboner, pela-suros i escura-xemeneies; en Tonet, drapaire; en Quim de la fonda de Cal Gamarús, fins i tot una velleta encantadora remeiera, l' Annita, coneguda com a Blancaneus perquè no anava gaire neta, brutejava.

Molt enraonadors, no paraven de xerrar mentre caminaven o esmorzaven encenent foc a terra per coure les botifarres. La meva feina era escoltar, podia interrompre amb preguntes breus i del tot necessàries, perquè el meu deure era devotament prestar atenció al que em diguessin que em seria molt útil a la vida perquè totes eren persones escollides, tenien «molta experiència de la vida» i «parlaven amb fonament de causa», si algun era «massa pagat d'ell mateix», paciència; tots gaudien de «do de gents» i el recorregut resultaria distret.

L'excepció va ser en Pito de can Descontent, un home rude i fornit, malcarat, parc de paraules, amb l'estigma de geniüt i violent. S'explicaven anècdotes sobre la seva brutalitat, les més conegudes: havia matat un bou amb un cop de puny al cap i l'havien vist tirant destrals a les gallines.

En tornar vaig queixar-me perquè no m'havia agradat gens el seu tarannà. El pare m'explicà que els altres tots eren bones persones, maniàtics i supersticiosos alguns, i que efectivament en Pito era un mal «hermano», malagradós, enfadat, dur, parc de paraules, eixut, desagradable però jo havia d'entendre que en Pito era el més comú, no pas l'excepció, ans l'excepció eren els altres, el món que et toca viure està configurat per multitud d'individus que són com ell, uns amargats, ressentits, que no han superat la Guerra Civil, venjatius i que no se'ls ha de fer confiança perquè et llevaran els pistrincs si poden de qualsevol manera.

Va ser en Pito quan passarem per davant d'una font que em va dir que en fes un trago perquè era la millor aigua del Montseny. No sé de quina collita seria, però no vaig notar res d'especial. Quan li vaig preguntar com sabia que era tan bona si ell no era aiguader, ans el contrari, només bevia vi, em va respondre:

– Pel tacte.

Ànims i que tinguem sort!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit