La igualtat d'oportunitats entre les persones ha de ser un concepte bàsic, inqüestionable per a qualsevol democràcia i ha de ser exercida per qualsevol individu lliure. Tothom ha de tenir l'oportunitat d'accés a l'educació, a la cultura, a l'oci i el lleure, a adquirir un habitatge digne, a una feina ben remunerada per tal de viure, i no de sobreviure. En definitiva, l'oportunitat de decidir com vols viure en l'àmbit individual i com volem que funcioni el nostre entorn de manera col·lectiva.
Descrit d'aquesta manera sembla un concepte que tothom hi podria estar d'acord i que ningú posaria en dubte. És com una mena de poesia recitada que queda molt bé en boca de tots. Però més que poesia, la realitat és com una mà invisible que tant et pot acaronar com tornar-se un puny i esclafar-te.
La desigualtat d'oportunitats és la cara B d'aquesta realitat, la que et pot colpejar molt durament. M'atreviria a dir que la desigualtat d'oportunitats no ve únicament causada per factors com el racisme, la xenofòbia o el masclisme. El que determina si una persona té oportunitats o no és l'aspecte purament econòmic. La dignitat de la persona i el seu valor afegit en termes de capacitació personal queden en segon o tercer pla.
L'aparició de la covid ha esdevingut clau per visibilitzar el que fins ara era invisible per a molta gent. Ha fet que una realitat latent hagi esdevingut manifesta i ha posat damunt de la taula tot un seguit de problemàtiques i mancances socials, molt preocupants, que fins ara havien passat desapercebudes.
El període de confinament va posar contra l'espasa i la paret l'administració pública i en conseqüència tots els serveis que d'ella se'n deriven. Els serveis socials s'han vist desbordats per la situació i no han pogut assumir tot el volum de demandes per part de la població demandant d'ajuda econòmica.
L'estat d'emergència sanitària ha accentuat molt més la situació de vulnerabilitat socioeconòmica de moltes famílies deixant-les molt perjudicades en l'àmbit assistencial. Només aquelles que han pogut conservar la jornada laboral, o part d'ella, han pogut tenir els mínims assistencials i seguir pagant els rebuts.
Un dels col·lectius més invisibilitzats, els infants i joves, ha estat dels més afectats per tota aquesta voràgine d'inestabilitat social i econòmica. Dins el context escolar, molts infants no han pogut seguir el ritme escolar amb normalitat per la manca de material escolar i recursos tecnològics. Aquesta manca d'eines i de recursos econòmics han obert una gran escletxa digital.
El paper de les entitats i altres associacions de caire educatiu, social, cultural, sanitari, etc. ha esdevingut clau per a la contenció dels efectes pre i postconfinament. Han hagut d'exercir de pont entre la societat i els organismes públics, els centres escolars, els centres de salut i els serveis socials. Les entitats i associacions que porten projectes socioeducatius han estat a peu de canó a l'hora de realitzar seguiments educatius als infants i joves que atenen, així com intentar proveir de material escolar bàsic i recursos tecnològics a famílies que no tenien cap eina digital.
El panorama que està deixant la covid darrere seu fa pal·lesa la necessitat que té el sistema de treballar en xarxa amb els diferents agents de la societat. El teixit associatiu i comunitari és necessari per poder fer front a grans crisis com les que portem vivint els darrers anys. La comunitat dona vida i salva vides.
