El pitjor d'aquesta segona onada de la pandèmia no és (només) la sensació que hem tornat enrere i encara estem molt lluny de recuperar allò que érem, perquè al capdavall sabíem que aquest moment arribaria, sinó la inquietant percepció que vivim en una roda perversa i som nosaltres, com a col·lectiu, els que la fem girar. Davant d'un fet excepcional com aquest, és lògic que tinguem el pas canviat i hi hagi hàbits que costin de transformar. Al capdavall, som éssers de costums, i el dia a dia és ple de petits rituals que no entenen de regles o necessitats. Hi són, són part de la nostra identitat, i canviar-los és un exercici laboriós que requereix de molta consciència d'un mateix. El que no és tan comprensible és que no sapiguem diagnosticar aquelles actituds més generalitzades que, en un context com l'actual, contribueixen decisivament a perjudicar els altres i un mateix. Els dies previs al nou estat d'alarma vam veure un bon grapat de decisions alienes que transpiren una falta d'empatia i solidaritat molt preocupant. Es pot discutir la forma de comunicar les normes i les restriccions, i mai podem donar per sobreentès que tothom les ha entès en el mateix moment de produir-se, però el que no és tan de rebut és que hi hagi qui se les salti amb una alegria fins i tot esfereïdora. Això val pels que encara no han entès que la mascareta va per sobre el nas, però també pels que actuen com si tot plegat fos una exageració i pels que insisteixen a mantenir els hàbits ajornats. Perquè, convé dir-ho, al final va d'això: d'ajornar-los, d'acceptar una transitorietat, de contenir-los ara per poder-los reprendre demà. No va d'assumir que són irrecuperables, sinó treballar per al seu retorn. I aquesta tossuda frivolitat d'alguns té a veure amb un estil de vida, aquell en què importa un rave el que passi a l'altre, que ensenya la pitjor cara de la convivència social. Sabíem que hi ha gent que es comporta com si el que passa al món no anés amb ells, però quan hi ha en risc la salut pública no és tan estrany apel·lar que deixin de viure al seu melic i es dediquin a pensar, encara que sigui per un segon, en les conseqüències dels seus actes. A dia d'avui, la roda no fa pinta de deixar de girar, i aquesta roda convé parar-la si volem tornar a respirar i relacionar-nos sense filtres. Si ja era una necessitat abans de la pandèmia, imagineu-vos mentre la patim.
