Hem entrat en la segona onada de la pandèmia i després d'haver-nos airejat durant els mesos d'estiu -potser massa- torna la necessària introspecció. Tornem a necessitar referents que ens il·lustrin sobre cap on anem, o millor, cap on hauríem d'anar. Per a mi, un referent ha estat Jacques Attali, economista i erudit francès, assessor de François Mitterrand; primer president del Banc Europeu de Reconstrucció i Desenvolupament; fundador de l'entitat sense ànim de lucre Planet Finance, que se centra en les microfinances.

He repassat algunes intervencions d'Attali en entrevistes penjades a la xarxa on el pensador proposa reorientar el sistema productiu cap a l'economia de la vida. Davant de la crisi del model socioeconòmic globalitzat s'ha comprovat la necessitat de la sobirania sanitària, alimentària o energètica. També han aparegut reaccions positives com noves solidaritats, valors humanistes i s'han posat en valor professions de serveis com els agricultors, sanitaris, etc. Attali defensa el model de protecció social públic i una economia al servei del bé comú.

Per a Attali cal una economia de guerra com la que EUA i Gran Bretanya (o Catalunya el 36) van saber impulsar el 1940 redirigint els sectors industrials cap a les necessitats bàsiques alimentàries, sanitàries i militars. Si parleu del després de la guerra (crisi covid), sense parlar de com guanyar la guerra, es perdrà la guerra. La crisi serà llarga i superior a la del 2008 i a la del 2019. Segons Attali, només Corea del Sud s'ha posat en estat d'alerta econòmic des del primer dia. Sense el gir cap a l'economia de la vida no s'evitaran caigudes del 20% del PIB i de l'ocupació. Per finançar aquest gir, el BEI (Banc Europeu d'inversions) hauria d'emetre un emprèstit massiu de 200.000 milions d'euros avalat per la UE. No ha de ser un coronabo destinat a finançar a cegues el conjunt de l'economia, sinó un lifebond, un eurobo de la vida, encarrilat a reconvertir la indústria de segments no essencials cap a sectors estratègics.

Per això, cal no caure en la temptació de donar diners a tot el món sense cap orientació. Això no té res d'economia de guerra, és una política de pànic destinada a la supervivència. Però viure, no és sobreviure. Jacques Attali és contundent quan afirma que la nostàlgia no és un motor de la història; que res és millor que abans; que creure que això és un parèntesi és un error; i que qui pensa a tornar al que es feia abans està perdut. Fins ara, no s'ha posat l'accent en els sectors essencials de la vida, de l'economia de la vida: salut, higiene, alimentació, educació, residus, recerca, energia verda, aigua, democràcia, digital, creació, seguretat. Si es fa, potser serà en detriment de segments no essencials per a la vida: aviació, automòbil, armament. Hem de consagrar el nostre temps al que és essencial produir, i desplaçar a més endavant coses menys importants com canviar de vestit, de cotxe, etcètera. Caldrà revaloritzar l'activitat associativa, fer aflorar l'economia informal, compensar la labor dels acompanyaments i tasques de la llar, desmedicalitzar la nostra salut en benefici de l'alimentació i l'esport. Hem d'alliberar temps. Som mortals i només vivim un cop. La vida és breu i per això cal un millor ús del temps: temps de treball, per a la família, per escriure, llegir, escoltar o fer música...

La política hauria de preveure la dualització creixent postcrisi entre els que saben i tenen per sortir-se'n i els que no saben ni tenen gran cosa. Molts polítics han justificat que s'ha aturat l'activitat per salvar la vida, quan en realitat es tractava de reduir la corba de contagis per evitar el col·lapse hospitalari; no es tractava de privilegiar la vida sinó d'evitar d'haver de triar qui vivia i qui no. Un bon polític cal que es prepari per a l'escenari pitjor encara que no sigui elegit. I els ciutadans han de votar els partits que tirin cap aquí, cap una economia de guerra enfocada a la vida, amb control democràtic. I s'hi han d'alinear els pressupostos, els bancs, la patronal, els sindicats. No compta tant el PIB d'avui sinó l'economia positiva que sabrem impulsar segons les expectatives de futur per salvar les noves generacions. Hi ha al davant una elecció triple: o bé s'opta per tornar enrere, opció que ens condueix a la fallida; o bé s'opta per una sortida autoritària amb la societat controlada i on la seguretat pesi més que la llibertat; o bé per una societat empàtica, preventiva que treballi per les generacions futures.

Cal globalitzar els drets i desglobalitzar els mercats. Per exemple, pel que fa a la higiene, a la traçabilitat sanitària dels productes, cal una estricta regulació internacional. En canvi, cal un cert replegament en la producció. La ideologia liberal que impedeix tenir política industrial a Europa ha estat suïcida. D'altra banda, hem de practicar un altruisme interessat com el que ens porta a interessar-nos que Àfrica es desenvolupi. Escoltar gent que pensa com Attali és un bon ús del temps, l'única riquesa real que tenim.