El programa de les Fires de Girona d'aquest any 2020, atropellat per la pandèmia del coronavirus, és un fet que es recordarà a les futures cròniques de la ciutat. Unes Fires gairebé en blanc, com si s'hagués despintat el vermell del calendari. Prenem-nos-ho com un replà, com qui pujant una escala s'atura per mirar endarrere.

Donarem una mirada als programes de Fires de Girona, «d'un temps, d'un país», els nostres. Anys 40 i 50, temps difícils, però amb voluntat clara de continuar pujant l'escala. En aquell temps s'havien anunciat moltes programacions que la gent jove no ha conegut. Hi havia els titelles a càrrec de Batlle i Romans; una cursa de cambrers; concerts de la Banda Militar i de l'Orfeó Cants de Pàtria; concursos de « Tiro al Plato»; fires de bestiar; corrides de «toros» (encara no en deiem braus); sarsuela al Centre Cultural, carrer de la Força; festivals infantils a la plaça de Toros; no faltaven mai les representacions de Don Juan Tenorio, el dia dels morts per a estar en concordància amb l'obra de Zorrilla; es va fer una « gran carrera ciclista para señoritas», recorregut de 15 km; amb aquells programes de Fires també es va acabar una excel·lent col·lecció de les portades dels cartells oficials, realitzades per Joan Orihuel. A la moviola no es pot oblidar aquell primer Certamen Comercial, Agrícola e Industrial, a la Gran Via, any 1950, vertadera llavor de la dignitat expositora que ha anat culminant fins ara. Era el temps en què la Sala Municipal de la Rambla -encara se'n deia biblioteca- acollia exposicions càlides d'artistes gironins, dibuixos i projectes municipals, diversitat de cultura popular i tradicional, amb gran afluència de públic, i tot conferia a aquell espai un valor de proximitat i familiaritat, que no varen tenir continuïtat. El pas del temps -posat en números, parlaríem d'uns 70 o 80 anys- també ens indica que aquesta ciutat ha vist canviar orientacions socials determinades, una mostra en seria alguna celebració aristrocràtica al Casino del carrer Albereda.

La literatura que mereixia l'honor de ser publicada al programa oficial seria una bona matèria per a les anàlisis dels sociòlegs. Només en farem un tast, com un aperitiu. Un article sense signatura, any 1954, deia que per Fires de Girona « las casas y las fondas se llenan de forasteros, las luces empujan atrás las tinieblas de la noche y las mujeres se visten con los mejores trapos». Un altre programa de Fires, de l'any 1950, va comptar amb una col·laboració literària de Gerión, la signatura molt recordada de mossèn Carles de Bolós, que deia així: « Hay una fama ganada por nuestras Ferias: la ciudad vieja y la ciudad nueva, concretada en sus grandezas pretéritas, en sus realidades visibles y en sus alados imponderables».

Més tocant de peus a terra, Carles Vivó, ja uns anys més tard, escrivia el testimoni directe d'un paisatge humà, molt arrelat: Aquella Rambla d'abans. Era el lloc gironí per excel·lència: «La Rambla, origen i inici de relacions castíssimes, d'amistats perdurables, de sobrenoms que encara continuen, de tímids intents subversius, de plans irrealitzables. Quanta por al què diran, quanta artificiositat. La Rambla ja no és com abans. Hi ha guanyat i hi ha perdut. Em permeteu que enyori una miqueta aquella Rambla?».

Després de la moviola podríem iniciar un somriure -potser escatimat i tímid- però el pretèrit és allà, per aprendre'n o bé per passar full, fent-nos el seriós. El passat, sense poder-lo retocar, és nostre. Reconèixer-lo ja és un acte de civisme.