El pacte tàcit entre el PSOE i Vox va donar arrencada a la moció de censura. En política sovint el que es veu no és la realitat, ja que els veritables interessos romanen ocults sota tones de propaganda. A l'esquerra -i al nacionalisme- els interessa exacerbar el pes d'un populisme de dretes que divideixi als seus adversaris. Com més Vox, menys bipartidisme i menys centralitat per a una alternativa liberal o moderadament conservadora. Així mateix, Vox només pot créixer a costa de la liquidació per enderroc dels populars, cosa amb la qual ja va somiar en el seu moment Rivera i la seva candidatura ciutadana. Per descomptat, el pacte entre adversaris no té per què estar escrit -ni tan sols parlat- per ser efectiu, si conflueixen els interessos en una mateixa direcció. El pluralisme resulta incompatible amb la polarització, que és cap a on ens dirigim des de fa anys. El xoc -i la bronca identitària- cohesionen els grups socials i, per tant, impulsen el vot dels extrems, tot a costa de laminar el prestigi de les institucions i debilitar el sistema immune de la societat.
El pacte tàcit consisteix precisament a polaritzar, perquè respon a una dinàmica en què guanyen uns i altres; i perdre, el que es diu perdre, només ho fan Cs i PP. L'estratègia de la moció passava per reforçar a Abascal i dinamitar encara més Casado, el paper del qual com a líder de l'oposició quedaria en entredit. Un Partit Popular fent seguidisme de Vox equivalia a segellar la seva fi. No perquè les dues formacions no comparteixin un cert imaginari comú -el de la defensa de la família, per exemple-, sinó perquè els seus respectius llenguatges reflecteixen realitats diferents. Que Casado optés a la moció per marcar un territori propi va sorprendre tothom, però així va aconseguir l'únic triomf real d'aquests dos dies: recordar que la dreta només ha obtingut el poder ampliant les seves bases cap al centre i, per tant, adoptant un to i unes polítiques de tall democristià i liberal. Dit d'una altra manera: el discurs de Casado va ser el del pluralisme i no el dels antagonismes populistes. Li queda ara, és clar, un llarg camí per recórrer.
Li queda conformar un equip, un projecte i un programa. Li queda atraure aquesta majoria de votants que se senten incòmodes en la confrontació i busquen els consensos possibles. Li queda evitar una guerra civil a la dreta -la qual cosa no és descartable, ni de bon tros- que de nou impossibilitaria qualsevol alternança de govern. I sobretot li queda aconseguir un retorn a la centralitat que impliqui els populars, però també als altres grans partits del país, especialment al PSOE.
Perquè no hi ha res més urgent que el retorn al 78 dels dos partits centrals, amb els seus peculiars matisos i amb les lliçons apreses pels importants errors comesos fins ara. La qual cosa vol dir apartar les diferències, seleccionar bé els dirigents i arribar -de forma ideal- a un acord ampli i generós que permeti mirar cap al futur amb fermesa però sense ira, amb temor però sense desesperança, amb pluralitat però sense antagonismes cecs, i amb una visió de país que integri en la diferència i no alimenti els propagadors del foc.
