29 de octubre de 2020
29.10.2020
Diari de Girona

La vella trama perdura

28.10.2020 | 23:39
La vella trama perdura

David Madí no deixa rastre. Estic convençut que la detenció d'ahir quedarà en no-res i molt menys per un afer relacionat amb el finançament del fugit belga. David Madí no deixa rastre. Quan vol fer alguna cosa, la fa. Tria les persones adequades, l'estratègia guanyadora, no parla amb ningú i executa el seu pla. Normalment guanya. De vegades perd, com tothom, però quan perd no deixa un fil de sang entre ell i el cadàver. És massa intel·ligent, és massa ràpid. Entén molt millor que ningú a Catalunya el joc de la política, tot i que ell tenia una fe en els catalans com a subjecte polític que jo sempre vaig mirar de desmentir-li i penso que ara estaríem absolutament d'acord. Si el jutge creu que té proves contra ell, posaria la mà al foc que són proves equivocades. El jutge pot tenir sospites, pot haver sentit converses o narracions que fins i tot siguin certes de qui i com va organitzar el referèndum il·legal de 2017, però és molt poc probable, per no dir impossible, que en tingui evidències. David Madí va fer el que havia de fer i quan el dia 3 d'octubre del 2017 van tenir els resultats de la votació i els va comunicar a Puigdemont i Junqueras, explicant-los minuciosament com havien de tancar-se al Parlament per declarar la independència i que ja estaven preparats els grups d'avalots que anirien a «defensar» la seu contra la policia, els suposats líders polítics de Catalunya van dir que «no havien previst aquest escenari» i es van fer enrere, competint entre ells per veure qui era més autonomista i més dèbil i així es va arribar a la tristíssima, absurda i onerosa declaració del dia 27 que ni ells mateixos es cregueren. I per això un va fugir i l'altre va lliurar-se a les autoritats que ell mateix acabava de declarar estrangeres.

Jo no crec que la independència de Catalunya sigui mai possible. Quan el David era la mà dreta d' Artur Mas a Convergència, i hi havia congressos del partit, era el que més vot de càstig tenia. És una mica, potser no tant, però també, el que li passava a Xavier Vendrell a Esquerra. Si tu vols fer la independència, has de confiar en les persones que saben fer-la. I jo crec que les persones que saben fer-la, o que sabrien com intentar començar a fer-la, s'han adonat que la vella idea d'una Catalunya millor no existeix i que el supremacisme no tenia fonament.

També voldria dir que David Madí és el meu amic. I no és un amic qualsevol. És molt amic meu. I pensem diferent i fem coses diferents i encara som més amics. I només faltaria que només fos així. I em sembla que a Catalunya aquesta amistat en la diferència està en decadència i que no diu gaire de nosaltres. No entenc gaire l'odi sectari, tot i que de vegades et puguis enfadar. Sempre és més important l'abraçada. Això d'enfadar-se ho dic perquè fa un temps jo em vaig enfadar una mica amb ell i ell va donar-me una magnífica lliçó d'amistat que jo sempre li agrairé i que naturalment fa que encara l'estimi més. Sobretot quan arriba la policia, és important dir els noms dels teus amics i dir-los a poc a poc, perquè ningú no pugui dir que no et va entendre. David Madí? Sí, el meu amic.

Dit això i sense que tingui a veure amb ell, ni amb el que el jutgi li trobi, que jo crec que no serà res, cal consignar l'aclaparador èxit que han tingut els diferents líders convergents mirant de fer oblidar Convergència, canviant compulsivament de nom, perquè ningú no les pogués acusar de corrupció. Artur Mas s'empescà el PDeCAT, que sembla el nom d'un detergent, i Puigdemont el JxCat, que ja ni sé què sembla, francament. Però al final torna sempre la vella Convergència, que molt més que un partit és una manera de fer, un caràcter, una trama. Declarar la independència i fugir, i voler que amb diner públic et paguin la festa en la distància. És que jo estic segur que tal com Marta Ferrusola creia que els seus fills mereixien poder fer negocis, en compensació per la vida que el pare havia dedicat a Catalunya, Puigdemont també creu que mereix que el poble de Catalunya li pagui l'escapada, i no deu trobar cap aberració, sinó un deure patriòtic, que es desviïn tota classe de recursos públics per a la seva manutenció. Hi ha una Convergència íntima, enroscada. Hi ha un esperit que no canvia tot i que tu intentis dissimular les sigles.

No crec que el jutge trobi cap prova per retenir David Madí més enllà de l'escorcoll, i si diu que l'ha trobada, no crec que superi l'examen d'un judici seriós. El que sí sé és que Convergència perdura, i no només en Puigdemont i en la trama, sinó en els centenars de milers de catalans disposats a justificar qualsevol delicte perquè la causa és justa. Si algun dia s'adonen que l'única causa possible és continuar-los robant i enganyant, no sé pas què faran.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit