Demà passat, diumenge, serà Tots Sants i dilluns, el dia dels morts. Fa temps que en l'avinentesa de les Fires de Girona el caràcter festiu de Tots Sants anticipa un dia la peregrinació al cementiri per, un dia l'any, tenir un record per les vides que ens han precedit i s'han escolat. Normalment, mentre pels carrers més cèntrics del Barri Vell una gentada es passeja badoca i festiva per la Fira d'Artesania en tota la seva múltiple dimensió, pels voltants del cementiri de Girona desenes de cotxes busquen aparcament per fer un parèntesi en el seu dia festiu i recordar els familiars, els amics, posar en ordre el nínxol, renovar les flors, i deixar anar una mirada lànguida, trista i melancòlica, abans de tornar al bullici de la ciutat. Alguns vianants s'hi acosten resseguint les vores de l'Onyar per les voreres ombrejades del carrer del Carme, ressegueixen la primera part de la tanca masoniana del cementiri i hi entren per la porta principal que s'obre a una escenografia neoclàssica.

Aquest any la situació serà diferent. Des dels carrers tristos i deserts del centre de la ciutat la peregrinació al cementiri s'acompanyarà del silenci dominant d'unes Fires somortes, confinades, segrestades per la pandèmia. La tristor de l'aigua trista de la pluja de Tots Sants del poema de Josep M. de Sagarra serà més profunda, més corpòria, més evident, mentre no hi haurà tamborí que alegri la jornada acompanyada només per la boira i les fulles seques.

La ciutat sencera viu sacsejada pels efectes del confinament, de la distància social, de l'ús imperiós de la mascareta, del tancament de l'activitat, de la vida a mig gas, d'unes Fires aigualides, sense focs, sense fira, sense atraccions, sense castells, sense gegants.

Mentrestant, la cultura tracta de resistir, de deixar la seva empremta, d'aixecar acta que no abaixem els braços i de mantenir el to de l'activitat. I justament vull parlar avui d'un acte d'afirmació cultural, directament connectat amb el dia dels morts i amb la freqüentació del cementiri aquests dies, però que és amb plenitud una reivindicació del cementiri com el punt de trobada de la ciutat dels vius i de la ciutat dels morts.

Efectivament, unes setmanes abans de Fires el Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l'Ajuntament de Girona va editar un llibre sobre aquesta qüestió. Anna Gironella, Lluís-Esteve Casellas, Joaquim M. Puigvert, Lluís Muntada i el fotògraf Josep M. Oliveras han escrit El Cementiri de Girona (Girona, Ajuntament, 2020), que és molt més que una història del cementiri de la ciutat. S'hi tracta, en realitat, de tots els cementiris de la ciutat (Girona-Vilaroja, Pont Major, Sant Daniel, Palau Sacosta i Santa Eugènia) i de la seva evolució històrica.

Anna Gironella ha confegit una acurada i extensa cronologia des de la cèdula amb l'ordre de Carles III de 1787 establint que els cementiris s'havien de situar fora dels nuclis urbans fins l'acord de construcció del cementiri nou de Girona l'any 1992. Haurien de passar més de quaranta anys i dos cementiris provisionals i d'emergència, a Sant Daniel durant la Guerra del Francès, i el Cementiri del Rei, prop de la Font del Rei, fins que de forma efectiva el 16 d'agost de 1829 s'inaugurés el Cementiri de Girona, que posteriorment fou objecte de successives ampliacions i en el qual el 1850 s'hi construïa la capella, el 1901 la sala d'autòpsies i la nova tanca dissenyada per Rafael Masó entre 1917 i 1919. Fins al 1932 no arribaria la secularització, la incautació entre 1936 i 1939 i la municipalització per compra a partir de 1939. La cronologia especifica amb detall dels successius conflictes administratius i jurídics entre l'Ajuntament de Girona i el de Sant Daniel, el primer fent valdre la titularitat i la competència en el servei i el segon tractant de fer valdre la localització en el seu terme.

Lluís-Esteve Casellas retrocedeix en el temps i ens situa davant dels «Enterraments, Necròpolis i Cementiris» des dels primers poblaments fins a l'actualitat. Subratlla Casellas l'existència de sis cementiris preromans en els entorns de Girona (quatre d'inhumació i dos d'incineració). Després de la fundació de la ciutat en el segle I aC, explica com el culte als ancestres situa els cementiris en les cruïlles de camins i en les rutes d'aproximació i entrada i sortida de la ciutat (al peu de l'entrada Nord de la ciutat, a les escales de Sant Feliu, a l'entorn de la plaça actual del Correu Vell a l'entrada sud, al Mercadal, al carrer dels Ciutadans, sota de Sant Nicolau, i ciutat enfora l'existència de diversos monuments funeraris. L'arribada del cristianisme substituiria el culte als ancestres pel culte als sants i proliferarien els enterraments en els entorns dels llocs sagrats, amb l'excepció del cementiri jueu a la muntanya del Bou d'Or i un enterrament d'urgència en fossa comuna a Montilivi arran de la pesta de 1650-1651 fins que a finals del segle XVIII les disposicions de l'administració anirien acabant amb els enterraments a dins la ciutat i en terra sagrada. Casellas s'endinsa en les característiques dels enterraments, les tipologies de les sepultures, la disposició canviant del cos, l'impacte dels enterraments com a record, memòria i fet social i el fet que en la interrelació entre paisatge i memòria es produeix la superposició de la ciutat dels vius i la ciutat dels morts. Recorda com determinats llinatges es reservaven espais en els convents o a la Catedral, en el cas dels bisbes, per a tombes de representació pública. Lluís-Esteve Casellas completa el seu treball amb una cronologia dels enterraments, necròpolis i cementiris i al final del llibre en annex publica també una cronologia de la regulació dels cementiris en època contemporània (1787-1950).

Joaquim M. Puigvert ens fa un enfocament urbanístic, sociològic, artístic i patrimonial i ens endinsa en el predomini d'una ciutat neoclàssica, dominada per l'entrada i per la capella i complementada per una ordenació ortogonal, i desgrana les tipologies de tombes, panteons, mausoleus, nínxols i hipogeus i la seva concreció estilística, parla de mosaic d'estils, amb poca rellevància amb excepcions perquè sembla com si «la majoria de les famílies benestants, haguessin preferit l'austeritat continguda a l'ostentació i la vanitat socials expressades en pedra o marbre». Fins al punt que si bé l'obligació de realitzar tots els enterraments al cementiri el podia convertir en una mostra de la jerarquització social de la ciutat dels vius aquest fet queda mitigat per la poca propensió a l'ostentació. Puigvert estudia les excepcions i la seva monumentalitat, intenta deduir l'evolució de l'impacte dels estils i les modes artístiques, identifica sepultures neoclàssiques, modernistes, noucentistes, tímidament avantguardistes, explora també la relació, més aviat escassa, entre el gruix de les sepultures i la botànica funerària amb poc espai relatiu per la vegetació i els espais oberts. Puigvert no descuida la relació entre l'hegemonia catòlica, dominant gairebé sempre, i la consideració del cementiri neutre i l'espai dels enterraments no catòlics.

Lluís Muntada fa una aproximació al cementiri des de l'òptica de la ciutat dels vius i amb un llenguatge ric i evocador dibuixa un fris humà des de la intimitat d'un enterrament fins al bullici de la diada dels morts i del dia de Tots Sants, en una relació dialèctica constant entre els vius i els morts i les vides viscudes, el sentit dels espais del cementiri amb la relació entre el buit i el ple, la memòria, la memòria històrica, les vides minúscules, la indestriable relació ambivalent entre la ciutat dels vius i la ciutat dels morts com a paràbola de la vida. Muntada fa un recorregut pel cementiri, busca el racó íntim, la porta darrere de la porta, el cementiri devastat en la intimitat dels magatzems intuïts, el trànsit de les hores i de les estacions, la pluja, la boira i la humitat. El rellent de l'Onyar que puja cap al cementiri. La pau i el silenci una mica tenebrosos del cementiri quan tanca però que no tanca la mort, perquè la mort és inherent a la vida.

La mirada fotogràfica d'en Josep M. Oliveras subratlla amb el seu objectiu penetrant l'amuntegament de creus en un racó, la tipologia diversa de les creus i de les tombes, l'evolució dels materials des de la pedra de Girona al marbre, des de l'alabastre al formigó i la pedra artificial, la vegetació, els panteons, els hipogeus, els nínxols, els columbaris, les flors seques, el plàstic, els crisantems, els regalims de l'erosió, la humitat i la molsa en una escultura d'una figura femenina. Destaca una panoràmica impressionant que d'est a oest presenta el cementiri, un conjunt de naus industrials, l'Onyar i el conjunt d'edificis del Parc Científic de la Universitat de Girona. Els espais de memòria també.

I l'impacte de la fotografia de Salvador Crescenti (p. 29) amb la inscripció «Campo de la Bota 1939. Gerona», el lloc dels afusellaments fora del cementiri dels represaliats pel franquisme. El dramatisme del lloc contrasta amb la íntima serenitat de la làpida de la sepultura de Carles Rahola, una creu en relleu, de pedra de Girona.