Per un cop estic content d'haver de rectificar el que vaig dir al meu darrer article. Pensava que no ho faria però en Casado va ser capaç de desmarcar-se de Vox. D'entrada una bona notícia que va en la bona direcció. Potser hauríem d'agrair-ho als populars europeus perquè el primer en felicitar-lo va ser Manfred Weber, president dels populars europeus, i ningú pot afirmar que no l'hagués trucat abans recomanant-li desmarcar-se clarament de la ultradreta com fan els principals partits populars europeus. En tot cas, una bona notícia que veurem si es confirma en una actuació dels populars més en consonància amb el seu suposat paper de partit de govern. Els reptes que demostraran si hi ha un canvi d'actitud o es tracta d'un miratge són clars: ha d'asseure's a negociar els càrrecs institucionals que la Constitució demana i ha de tenir voluntat de consensuar una estratègia conjunta tant per tractar de contenir la pandèmia com per aprofitar de veritat els fons europeus (tema aquest relacionat amb els pressupostos).

Els contagis de la pandèmia s'estenen a tot Europa i a Espanya. Cal actuar sense demora per parar la seva expansió descontrolada. La ciència diu coses que cal escoltar però no té respostes a totes les preguntes (en alguns temes cada especialista té una opinió diferent, totes respectables) i són els polítics qui, amb les certeses i incerteses que es tenen, han de prendre unes decisions no sempre fàcils. Sabem que anem tard, que s'havien d'haver pres mesures abans però centrem-nos en l'avui. Illa i els consellers de sanitat van consensuar uns nivells de gravetat, el govern ha proposat tornar a l'estat d'alarma com a seguretat jurídica per poder prendre mesures de limitació de la mobilitat i ha deixat en mans de les autonomies fixar les normes d'aplicació a cada territori. Si ho fessin col·laborativament podria servir perquè l'experiència d'uns servís als altres tant en els seus aspectes positius com negatius. Aquesta és la forma federal de governar la sanitat però hi ha molt soroll addicional que no fa cap bé. Els del PP no se sap si votaran l'estat d'alarma, els del Govern català volen l'estat d'alarma però que ningú els digui res més i no es veuen signes de voler col·laborar entre les CA, etc. Mentrestant, la ciutadania mira perplexa unes discussions inacabables i absurdes que fan perdre una enorme quantitat d'energies per no res.

Em recorda allò que alguns dèiem de certs partits polítics: es discuteix fins a l'extenuació per arribar a conclusions raonables (es podria dir que òbvies) però pel camí s'han perdut moltes de les energies que farien falta per implementar-les. No cal dir que les conseqüències econòmiques són demolidores i la falta de consens en les mesures a prendre disparen unes manifestacions en molts sectors que ajuden a l'extensió del populisme si no es tracten adequadament.

Els pressupostos que ha presentat el govern, incorporant fons europeus, pretenen donar respostes: reforcen els eixos de l'estat del benestar (sanitat i educació principalment), tracten de pal·liar els efectes més greus de la crisi (intenten no deixar ningú enrere), s'enfronten al problema de la desigualtat però no obliden la recerca i la modernització del teixit productiu (sobretot digitalització i transició ecològica). Són uns bons pressupostos que espero que es millorin en el debat parlamentari i s'aprovin ràpid, per poder-los aplicar el més aviat possible. En ells el respecte a l'estat autonòmic tant en el pressupost de les CA com en aspectes de cogovernança (vegi's la reunió de presidents de CA amb la presidenta de la UE) els fan els pressupostos més federals dels que s'han aprovat mai a Espanya.

A Catalunya continuem submergits en una lluita, simplement pel poder, entre ERC i els exconvergents. I perdem el temps en discursos victimistes i/o il·lusoris. Posaré només uns exemples. La Guàrdia Civil acaba de fer una batuda intentant trobar documentació que avali un possible finançament irregular del procés, de l'entorn de Puigdemont. Veurem què passa però la reacció dels independentistes és el discurs victimista. Els investigats no han fet res i el govern, no els jutges que són qui les han ordenat, els persegueix per ser independentistes. Només un petit recordatori, era cert lo de Banca Catalana (la primera campanya victimista per tapar la corrupció) o el 3% o el cas Palau? En tots ells el discurs inicial va ser que s'anava contra Catalunya (sempre l'apropiació de Catalunya) però la veritat és que s'investigaven conductes fraudulentes de persones i el final tots el coneixem. Aquests dies encara tenim les darreres declaracions de Daniel Osàcar implicant Mas en el 3% o el 5% segons alguns.

El segon és el gest d'Aragonès dient en anglès a la reunió de presidents per parlar dels fons europeus que Catalunya demana l'amnistia i un referèndum. Em va recordar una anècdota d'una assemblea d'estudiants universitaris que transcorria amb normalitat fins que un noi basc va protestar iradament perquè es parlava en català i va fer un discurs en basc. Els estudiants van escoltar-lo respectuosament i quan va acabar van continuar l'assemblea com si no hagués passat res. No creuen que va ser una bona lliçó? Doncs és el que va passar a la reunió de presidents, Aragonès va deixar anar el seu discurs i tothom va continuar com si no hagués dit res. Era una quixotada que no tenia res a veure amb el tema de la reunió però servia perquè pogués dir que li havia dit a la Ursula von der Leyen directament el del referèndum. Un número teatral més en la seva lluita amb Puigdemont. Però no va fer esment de la resolució que la comissió de Venècia de la UE acaba d'aprovar dient que tot referèndum s'ha de fer d'acord amb la Constitució, desautoritzant la unilateralitat de la que mai s'ha desmarcat.