Els dies van passant i, pel que es veu, seguim (en el sentit més profund) sent l'anhel que pretén animar-se amb les tradicions. Però ja veuen, en determinats moments, l'ocasió és un lloc abstracte sense contorn, ni forma definida. A cada lloc podem recollir les restes pàl·lides dels records, tot i que, a dia d'avui crec que és millor no fer-ho. És inútil localitzar l'ara en l'ahir. Ara tot està ordenat amb el sentir més gran; el sentir de protegir la vida: si, la nostra, i la dels nostres semblants. Per tant, deixem (pel nostre bé) de mirar enrere i descobrim el costat més auster de la vida. El patiment està arrelat amb la intel·ligència; hi ha coses que no s'aprenen, moltes són transmeses d'una forma senzilla, sí, sense erudició. El que s'aprèn amb la vivència és precisament el més important... Tot fet sobtat viscut pot ser considerat una transformació.

Els estats anímics ens porten a veure la vida amb la reserva de la por. Ara, el veig cada dia, a la gent li està donant per dir que «morirem de fam». És curiós, el sentiment d'impotència, sempre s'asseu a taula i adquireix la forma d'una barra de pa. Fins fa poc no ens importava llençar el menjar, i ara, ens preocupa «morir-nos de fam». Quan la frivolitat deixa d'estar amb nosaltres s'examina la vida amb una altra intensitat. Quant de menjar hem tirat (sense pensar que el que abans ocupava molt espai a la nevera) ara ens cal. Hem consentit que altres passessin gana, és més, fins i tot ens hem rigut de les necessitats alienes. I ara amb estupor, en viure les coses en primera persona, sentim l'espetec de la impotència, i ens indignem. La conveniència és així. Sempre busca l'empara de l'egoisme i el personal.

Han fet ja aplec de paper higiènic i llevat? Doncs facin-ho, que després tot són presses. Veient el que està succeint a Europa, crec que tornarem a la interioritat de les nostres llars. És el moment d'assimilar un parell de coses: prevenció i restricció no és el mateix.