(Aquest article hauria d'haver estat publicat durant la passada Quaresma, però la reducció de paginació del diari derivada del confinament domiciliari pel coronavirus ho va impedir.)

Fa una colla d'anys, una senyora entrà en una pastisseria, que ja fa temps va deixar d'existir, i demanà brunyols. El pastisser, que tenia un caràcter una mica aspre, li digué, amb poca delicadesa: «Aquí només venem bunyols, brunyols és el que vostè fa a casa seva». La pobra senyora quedà mig avergonyida, però en lloc de marxar i buscar una altre establiment on fossin més amables amb els clients, li respongué: «Sí, sí, és això, el que em diu vostè, el que volia demanar». No era res forassenyat el que aquella clienta demanava, ja que entre els no professionals, i potser també entre alguns d'aquests, era més usual el nom incorrecte de brunyol que el més acadèmic de bunyol. Eren temps en què eren una selecta minoria els qui usaven la nostra llengua per escriure, i que en el seu ús oral, que sí que era majoritària, no eren massa els qui ho feien amb tota correcció. Actualment parlem un català més correcte, i, tothom que no sigui analfabet, que cada vegada els analfabets són menys, l'escriu amb acceptable correcció. Tanmateix, ara el mot brunyol se segueix usant i fins i tot el trobem usat en lletra impresa en alguna publicació. D'aquest llamí hi ha qui en menja en qualsevol època de l'any; però el temps en què se'n consum més és per la Quaresma. És normal anunciar «Bunyols de Quaresma». Es poden comprar en totes les pastisseries, també en algunes fleques i també se n'elaboren en algunes cases particulars. Fer bunyols a casa és cada vegada menys freqüent, mentre que, uns anys enrere, si no se'n feien a cada casa, potser li'n faltava poc. Ara resulta més còmode comprar-los.

L'origen de menjar bunyols al temps quaresmal el podríem buscar en quan practicar el dejuni i l'abstinència preceptius en la Quaresma i en la Setmana Santa es considerava perillós per a la salut, ja que es donava una gran importància alimentària a la carn i al brou de carn i a l'escudella i carn d'olla, que era la menja de tots els dies no festius. I per suplir aquest dèficit alimentari es complementava l'àpat amb els bunyols.

Quan encara no havien arribat els temps de les vaques grasses, els de la gran bonança econòmica. En aquells temps en què la gent tenia la virtut o el vici de l'estalvi. Quan tothom mirava per on passava o per on podia passar. Quan es mirava de no estirar el braç més que la màniga. En aquell temps no s'estilava menjar bunyols tots els dies de la Quaresma; ni tan sols els divendres, que es feia magre. En moltes cases, aquest requisit, aquest luxe gastronòmic, es reduïa als dies de la Setmana Santa. Aquells dies sí que en moltes cases es menjaven bunyols d'elaboració pròpia. L'aroma que s'escampava arreu feia pública aquella pràctica.

El dia que es feien bunyols, tota la casa es mobilitzava. Naturalment que la mestressa de casa era qui dirigia l'operació, i n'era també la principal executora. Però tothom hi col·laborava, d'una o altra manera. Uns anant a comprar els ingredients. Altres ajudant la cuinera. Els més espavilats, estant a l'aguait per quan sortissin els primers de la paella, fer-ne un tast, per tal de donar el vistiplau i aprovar l'operació. A vegades no eren només els de la casa, que participaven en el dolç procés. S'hi afegien altres familiars, o amics o veïns que hi aportarien materials i activitat, per després participar en el repartiment del producte. De feina n'hi havia per a tothom. I en general tot era de caràcter manual. No es disposava dels aparells que ajuden a fer que la feina sigui més lleugera i suportable. El més pesat era fer la pasta. Després calia esperar que el llevat fes el seu efecte, procés que podia durar hores i que requeria posar-hi atenció per evitar que es malmenés. Finalment la cocció, posant tota l'atenció a fi de que quedessin ben cuits, i evitar que es cremessin. Mentre anaven sortint de la paella, la cuinera n'anava fent tastets, per comprovar que tot anés sortint correctament. En aquesta darrera operació sempre hi trobava col·laboradors.

Aquells bunyols fets a casa solien ser tant o més bons que els de la pastisseria, i sobretot resultaven molt més bé de preu. Però aquesta darrera qualitat podia ser perillosa.

Com que resultaven més bé de preu, se'n menjaven més. I algunes vegades havien arribat a crear problemes digestius. La mare d'un meu amic que vivia al carrer de Lorenzana va morir, segons deien, d'haver-se excedit en menjar bunyols.

Durant el temps de la guerra del trenta-sis, la Setmana Santa no es va poder celebrar públicament. Ni oficis solemnes, ni processons, ni manaies, ni tritlleig de campanes per Pasqua. Ni cap referència en la premsa ni en els calendaris. Només, d'una manera mig velada, en parlava el Calendari de l'Ermità. Només per la ràdio, els pocs que en tenien, en rebien un ampli coneixement. Però, malgrat totes les limitacions, hi hagué qui volgué menjar els tradicionals bunyols. Això no estava pas prohibit. Però la dificultat estava en tenir a l'abast els materials necessaris i imprescindibles. Una família que vivia al carrer de Figuerola, on regentava un taller mecànic, es proposà menjar bunyols aquells dies d'una Setmana Santa que públicament no era santa. Tenien la major part dels materials necessaris, encara que en quantitat limitada; però el que els faltava era l'oli d'oliva. Però trobaren el que creien que seria la solució. Pel funcionament del seu taller tenien subministrament especial d'oli. I amb tota la il·lusió de poder fer allò que en aquelles anòmales circumstàncies no era fàcil fer, es dedicaren a condimentar els tradicionals bunyols. El resultat fou fatal. Els bunyols resultants d'aquell anòmal procés no feien l'olor de costum, ni tenien el gust que havien de tenir. Aquell oli de màquina amb el qual havien estat cuits, els feia immenjables. El pitjor del cas era que havien fet irrecuperables la farina, el sucre i la resta d'ingredients utilitzats, productes que, en aquell temps de restriccions, eren difícilment assequibles. Aquells sí que es podia dir amb tota certesa que eren brunyols i no bu­nyols.