01 de novembre de 2020
01.11.2020
Diari de Girona

Catalans de segona

01.11.2020 | 06:00
Catalans de segona

Moltes vegades m'han preguntat per què no era independentista. Com a escriptor i com a periodista resident a Girona ho hauria de ser, estar en contra del «feixisme opressor» de l'«Estat espanyol». Com a immigrant hauria de tenir un suposat deute amb el país d'acollida. Com si alguna vegada aquí m'haguessin regalat alguna cosa (l'oportunitat no és un regal, és un dret).
Lamento dir que sempre, al costat d'altres tants immigrants, xarnegos o botiflers, o qualsevol que pensi diferent, l'independentisme ens ha fet sentir que per a ells som catalans de segona. I ens ho han fet saber de moltes maneres. Que la nostra opinió no compta. Que Catalunya és d'ells. Que no comptem amb els seus «gens». Que estem aquí no per opinar o decidir. Invasors, traïdors, no som part del poble català, sinó que som l'obstacle de l'avenir meravellós d'una república chupiguay.
Intento rastrejar en la meva memòria i no trobo un moment precís, sinó una sèrie de petits senyals que es remunten als meus més de vint anys vivint a Girona. Treballs als quals no hi accedeixes tret que siguis del país. I una gran sèrie de «ves-te'n al teu puto país» (aquest meu país, també) cada vegada que, en un article com el present, confesso el pensar diferent. I això que no tinc una bandera amb l'àguila a casa. No canto el Cara al sol.
Em crida l'atenció que l'independentisme no pretengui seduir-nos. Als que no pensem igual. Sinó estigmatitzar-nos. De les futures generacions d'independentistes en sorgirà alguna ment lúcida que entengui que no hi haurà república si no és amb una clara majoria, i busqui seduir, en comptes d'estigmatitzar. No aconseguiran que deixem de témer una república a les seves mans si no estiguéssim segurs que la nostra estigmatització no s'accentuaria encara més. Que de catalans de segona passéssim a la no existència absoluta. I que la seva suposada «llibertat d'expressió» acabarà per anul·lar la nostra. No som l'obstacle. Només pensem diferent.
De tot el dolent que pot portar una pandèmia, tant de bo aquesta generi certa consciència d'igualtat almenys enfront de la desgràcia i la mort, que no reconeixen categories. Cap. Per la seva diana, multiplicada per la covid, allà sí que tots som iguals.
Avui, que a compta gotes surten a la llum diverses de les escoltes de la policials a l'«estat major» de Puigdemont, mentors d'aquest odi de categories, un s'adona que en realitat per a ells, aquesta elit, tots som de segona, simples instruments de la seva desenfrenada avarícia de poder.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook