Crec que qui més qui menys té clar que estem entrant en una «crisi general», que inclou elements sanitaris, socials, econòmics, ecològics i polítics, que s'entrecreuen i exacerben mútuament. No tots apareixen simultàniament ni amb la mateixa força, però cada cop sembla més obvi que quan s'analitzen per separat s'intueix que la tempesta pot ser de dimensions esgarrifoses.

Vull referir-me al cas particular de la «crisi» de la cura de l'altre (familiar o no). En aquests moments és un dels principals temes que inquieten les famílies arreu. Aquesta necessitat d'haver de cuidar un altre (exacerbada per la covid-19) es complica amb situacions ben conegudes com «no disposar de temps», «mantenir l'equilibri família-treball», «trastorns emocionals» o fins i tot «l'esgotament de les prestacions socials». Per a més inri, aquestes pressions minven un conjunt clau de capacitats socials: les disponibilitats i predisposició per a tenir i criar nens, cuidar d'amics i familiars, mantenir llars i comunitats més àmplies, i sostenir les relacions en general que caracteritzen la nostra identitat i manera de ser.

És cert que, històricament, aquests tasques han estat considerades feines de dones. Però també cal dir que els homes cada cop hi contribueixen més. Tenir de persones implica un treball afectiu, emocional i material que sovint es realitza sense remuneració malgrat que són feines indispensables per al manteniment de la societat. Sense aquesta cura ni tindríem cultura, ni economia, ni possiblement organització política. Cap societat que sistemàticament afebleixi la seva capacitat de tenir cura de les persones que ho necessitin, pot perdurar molt. Malauradament, aquest element (dins de la crisi galopant de la covid-19), queda sovint oblidat donada la gravetat dels aspectes sanitaris i econòmics.

Aquest element social de tenir cura dels altres és tan fonamental en la crisi general que difícilment podrem valorar i atendre als vectors si ens n'abstraiem. Cal entendre que les actuals tensions a les quals està sotmès el delicat procés de cuidar a les persones no són accidentals, sinó que tenen unes profundes arrels en l'estructura del nostre ordre social i econòmic. Els dèficits d'atenció a les persones que experimentem avui són una manifestació del tipus desenvolupament econòmic recent que rau en la competitivitat i la tendència a la autodesestabilització expressada periòdicament en forma de crisis econòmiques. Dit d'una altra manera, és la conseqüència d'adoptar un model social excessivament economicista en el que tot s'hi interpreta i valora pura i simplement en base al benefici econòmic. En aquestes circumstàncies el sistema econòmic imperant s'aprofita sense cap contrapartida ni cost del fet que una part de la ciutadania s'ocupa de l'atenció i cura de la gent que ho necessita.

El treball de portar al món i socialitzar els nens, cuidar als ancians, mantenir les llars, construir comunitats i sostenir els significats, les disposicions afectives i els horitzons de valors compartits que apuntalen la cooperació social és fonamental per mantenir el país. En les nostres societats, bona part d'aquesta activitat s'efectua al marge del mercat laboral remunerat econòmicament: habitatges, barris, associacions de la societat civil, xarxes informals i institucions públiques com ara els col·legis a on nomes una part relativament petita del treball total es fa sota la forma de treball assalariat.

El món dels negocis, la indústria i fins i tot la política a tots els nivells, ni podrien funcionar ni existir en absència del treball domèstic, la criança de nens, l'ensenyament escolar, les cures afectives i tota una sèrie d'activitats que serveixen per a produir les noves generacions de treballadors, així com per mantenir els vincles socials, les mentalitats compartides i la pau social.

Com pot ser que els que tenen poder polític i econòmic no veuen que desatendre la cura i el treball social tard o d'hora fa perillar les condicions socials necessàries per a l'economia capitalista en la que estem instal·lats? En aquest món en el qual els diners són el principal mitjà de poder, el fet de no estar remunerat sentencia la qüestió: els qui efectuen aquest treball estan estructuralment subordinats als que reben salaris monetaris, malgrat que el seu treball proporciona una precondició necessària per al treball assalariat i productiu.

Cal dir-ho ben clar i alt: el treball productiu i l'economia rauen en el treball social i de cura. És que ningú obrirà els ulls, reconeixerà l'error i ho corregirà?