01 de novembre de 2020
01.11.2020
Diari de Girona

La guerra comença amb paraules

01.11.2020 | 06:00
La guerra comença amb paraules

Fart ja del coronavirus que no para de guanyar terreny, el Govern ha decidit combatre'l per mitjans estrictament militars amb l'estat d'alarma, el toc de queda i la construcció d'hospitals de campanya. Això és la guerra.
De moment, la bestiola no sembla especialment impressionada per aquesta declaració d'hostilitats i, en realitat, causa cada dia més baixes que l'anterior. És lògic. No només aquí, sinó també a la resta d'Europa, l'enemic aguaita invisible per tot arreu, com ho feia el vietcong contra els americans o els mambises en la ­guerra d'independència de Cuba. I ja se sap com van acabar aquests dos conflictes.
Per alguna cosa la SARS-CoV-2 té un nom que evoca el d'un míssil o qualsevol altra arma secreta de destrucció massiva. Quan, ingènuament, crèiem haver-lo derrotat, el virus llança una segona ofensiva que està forçant als governs a emprar l'arsenal bèl·lic de què disposen.
Tot això ha portat com a inevitable conseqüència la militarització del llenguatge. Els sanitaris, per exemple, estan a «primera línia» de foc, alhora que les autoritats insisteixen a la tropa en la necessitat de «no abaixar la guàrdia». També se'ns encoratja a romandre a casa per mantenir la posició davant els atacs del populós exèrcit viral.
A aquesta lògica guerrera respon també la declaració de l'estat d'alarma. Quan l'enemic s'apropava, el crit d'alerta dels italians era All'arme!, És a dir: A les armes!, que ve sent l'expressió de la qual etimològicament procedeix en català la paraula alarma. Tot i que no s'escolti l'estrèpit dels canons ni hi hagi manera de saber on es troba el insidiós enemic, comença a quedar clar que hem entrat en batalla.
Després hi ha el toc de queda, que portarà als més anyencs el record de les primeres mesures que qualsevol Junta Militar adoptava després d'un cop d'Estat. Xile i Argentina, per citar només dos països propers a l'afecte, van patir reiteradament aquesta fórmula durant el passat segle.
Conscient que sona malament, el president Pedro Sánchez ha pregat a la tropa que no utilitzi aquesta expressió i la substitueixi per la més consoladora «restricció de mobilitat nocturna», encara que tampoc era necessari. Ja no hi ha toc –de campanes, de sirena o de corneta– en el sentit original i literal de l'expressió; de la mateixa manera que no hi haurà toc de diana per informar a la població que pot sortir de casa. Però el concepte és el concepte: i continua fent una mica de iuiu.
Bé està que el cap de Govern miri de desmilitaritzar el llenguatge, ni que sigui en el que toca al toc de queda. No hi ha alternatives, no obstant això, a l'estat d'alarma que, en sentit etimològic, equival a una crida a prendre les armes. Dels hospitals de campanya i de la gent que lluita a primera línia contra el virus ja ni en parlem, és clar. L'argot de combat ho ha envaït tot.
Paraules a part, bé podria dir-se que estem en guerra i, de moment, l'anem perdent. La covid-19 que mata i arruïna ens està arrabassant també als europeus la llibertat de moviment, que no una altra cosa és el confinament domiciliari a temps parcial imposat pel toc de queda. Alarmats com estem, l'estat d'alarma no passa de ser una mera redundància.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook