Conten d'un mossèn que mentre feia l'homilia veia un home que, assegut al primer banc de l'església, no només dormia sinó que fins i tot roncava. Quan acabà l'homilia, el mossèn digué a l'escolanet: desperta aquell home que està roncant. Però el noi li contestà: desperti'l vostè que l'ha adormit amb la seva homilia.

En aquesta festa de Tots Sants no crec que les benaurances ens adormin, sinó que ens desvetllen i fins i tot ens inquieten, perquè si les fem nostres ens desinstal·len i per això mateix capgiren la nostra manera d'entendre la vida. I és que amb les benaurances deixa d'estar en primera línia la violència i la riquesa, el poder, els diners i el prestigi, que queden substituïts per la pau, la humilitat i la bondat.

Però avui, qui és capaç d'anomenar feliços els pobres, els humils, els qui ploren, els nets de cor, els qui tenen fam i set de justícia, els qui treballen per la pau, els perseguits pel fet de ser justos? Més aviat el nostre món proclama feliços els qui tenen diners, fama i poder, els qui riuen i s'ho passen bé, els qui s'enriqueixen amb negocis bruts, traficant armes o drogues i els qui triomfen, encara que sigui trepitjant els més febles.

El bisbe Pere Casaldàliga escrivia a la seva mare: «Mare, no pateixis per mi. Em sento més feliç que mai. Ara començo a comprendre aquella benaurança de Jesús: Feliços els perseguits a causa de la justícia, perquè d'ells és el regne dels cels». I és que per la seva fidelitat a l'Evangeli, el bisbe Pere va perdre l'amistat dels poderosos i dels rics i fou tractat de comunista, terrorista i subversiu. Quan escorcollaren la casa del bisbe Pere i s'emportaren alguns llibres i apunts seus, Casaldàliga digué que s'havien oblidat d'endur-se el llibre més revolucionari: l'Evangeli. I és que si no les llegim des de la rutina, les benaurances mai no són neutres, ni políticament correctes, ja que capgiren la nostra escala de valors.

Els sants, els d'ahir i els d'avui, van posar les benaurances al centre de les seves vides. Sant Benet i Sant Francesc d'Assís, Santa Teresa de Jesús i Sant Ignasi de Loiola, Sant Òscar Romero, Sant Joan XXIII i Sant Pau VI o el jove de 15 anys, Carlo Acutis, beatificat fa unes setmanes, tots aquests sants (i d'altres anònims) van posar en les seves vides, per davant del Decàleg, escrit en taules de pedra, les benaurances, escrites als seus cors.

Les benaurances ens encoratgen a denunciar les guerres, la fam i les injustícies del nostre món i a escoltar el crit dels pobres i de la terra. Les benaurances ens demanen no restar en la indiferència i per això són llum d'esperança i llavors de resurrecció.

En aquest temps de dolor, de mort i de desesperança, les benaurances ens ajuden a sembrar llavors d'alegria i de pau, perquè són la gran força que tenim per transformar l'Església i el món.

Més que la tècnica necessitem humanitat, dolcesa i bondat i per això les benaurances ens fam viure amb les mans obertes i el cor solidari.