No dubto que el tal Víctor Tarradellas, un gris funcionari de Convergència, parlés amb un rus per aconseguir suports per a la suposada independència de Catalunya. Es van fer intents amb diversos països, tots ells amb un resultat de Pepe Gotera y Otilio. El mateix Tarradellas es va desplaçar un dia a Madrid per veure l'ambaixador d'un important país del continent americà. A canvi del suport a la secessió catalana, li va oferir grans negocis per al seu país i grans beneficis personals per al mateix ambaixador. El diplomàtic es va contenir per no treure a puntades de peu Tarradellas del seu despatx, però immediatament va informar un destacat polític català d'aquesta perversa proposta. Amb personatges com aquest pretenien aconseguir la independència.
El dubte està a saber si la història dels 10.000 soldats i l'assumpció del deute català va ser una fanfarronada del tal Tarradellas o en realitat un rus (n'hi ha milions, de russos) li va plantejar aquesta oferta, i el gris funcionari català se la va empassar per fer mèrits davant els seus superiors. O ves a saber si el rus volia estirar del fil per veure fins on arribava la història. No cal ser un linx per saber que Rússia aprofita qualsevol escletxa per desestabilitzar la Unió Europea. Que un jutge doni veracitat a aquesta rocambolesca història ja són figues d'un altre paner que se m'escapen.
L'independentisme s'ha agafat als 10.000 soldats russos per desqualificar les investigacions, però la importància de la instrucció judicial rau en els negocis i el tràfic d'influències que alguns personatges realitzaven o intentaven realitzar amb la tapadora de l'independentisme, fins i tot aprofitant-se de la pandèmia per demanar contractes ad hoc. Contribucions a Waterloo i a la causa sí, però prèvia concessió o adjudicació de contracte públic o llicència urbanística per una escola, un supermercat, o el que sigui. Patriotisme de cartera. Res que no hàgim vist abans. Tot sempre amb diners públics.
És el nou sector negocis de la corrupció institucional de Catalunya; la generació que ha pres el relleu del que durant molts anys va ser conegut com el «sector negocis de Convergència», integrat pels Lluís Prenafeta, Macià Alavedra, Carles Sumarroca, Rafael Español, Carles Villarrubí, Ramon Bagó i un Jordi Pujol Ferrusola que anava per lliure. Ara, queda repartit entre gent de l'òrbita de JxCAT i ERC (Junts pel Sí, a la corrupció) amb els David Madí, Xavier Vendrell, Oriol Soler, Jaume Rouras, etcètera. Entre el que diu Xavier Vendrell («amb tot el que he fet per aquest país, sense demanar res a canvi») i el que deia Marta Ferrusola («els meus fills tenen dret a fer negocis després del que ens hem sacrificat nosaltres per Catalunya») no hi ha cap diferència. I entre les portes obertes que trobava Jordi Pujol Ferrusola a les conselleries i l'accés de Vendrell a tots els consellers amb capacitat d'adjudicar contractes o influir en requalificacions tampoc n'hi ha cap.
Ignoro el recorregut judicial que tindrà la instrucció, però no és la independència el que els mou. Parafrasejant Bill Clinton en la campanya electoral contra George Bush pare, són els negocis, estúpid! Ho sap tothom, també Carles Puigdemont, menys els comuns, aquesta amalgama de suposades esquerres que sempre són els primers a l'hora de sortir a tapar les vergonyes corruptes de la dreta catalana.
