Vagi per endavant que em defineixo com un tecnòleg. Durant els 42 anys que treballo m'he dedicat a desenvolupar circuits, màquines, processos i productes, un feina enriquidora i creativa com a enginyer que m'agrada molt. En tots aquests anys també m'he dedicat a l'estalvi industrial, aspecte que vaig reforçar a partir de l'any 1993 amb la construcció d'una central de cogeneració i es va impulsar definitivament a partir de l'any 2009, aportant un munt d'innovacions en processos de fabricació orientades a reduir consums.

En tots aquests anys he estat un defensor i un esperançat que la tecnologia pot resoldre gairebé tots els nostres problemes fins que he estudiat com podem resoldre certs límits de l'economia, com el canvi climàtic o l'esgotament de recursos. O la mateixa pandèmia, quan molta gent espera, sense prendre cap responsabilitat, que la tecnologia i la ciència, les vacunes, acabin amb el conflicte. Les vacunes ajudaran el dia que hi siguin, cert, però caldrà fer els deures per reduir els contagis. Fer-ho asseguts esperant que algú ho resolgui és fer «virus-washing», la mateixa cosa que fan els que lluiten contra el canvi climàtic comprant drets aquí i allà, sense fer deures, fent greenwashing.

Thomas Malthus el 1798 va predir que la humanitat entraria en col·lapse perquè no tindria prou menjar per subministrar al creixement de la població. Ell va descobrir la tendència exponencial i, a partir d'aquí va treure les seves conclusions. Va fallar estrepitosament per culpa de la tecnologia. Si en l'any que va fer la predicció la població mundial era de 990 milions, 280 anys més tard arribarà a 9.000 milions i hi haurà hagut menjar per a tothom. La tecnologia en la millora de la productivitat del camp ho ha resolt.

La tecnologia sap fer això, augmentar la productivitat del capital i del treball, però ho fa a base d'extreure recursos de la Terra. L'economia s'ha acostumat a aquesta circumstància tecnològica per esdevenir golafre, per no tenir-ne mai prou. Hi ha una paradoxa feta també pel britànic William Stanley Jevons, que al 1865 va dir que quan més es millorava l'eficiència tecnològica de les màquines de vapor consumint menys carbó, es constatava que el sistema consumia encara més carbó. L'eficiència en la millora del consum en les màquines portava a fabricar més i més màquines, i a fer-les servir més temps. La paradoxa de Jevons la trobem avui amb els cotxes (els SUV han suplert els utilitaris) o als avions (cada vegada es vola més, i més lluny) o encara en una altra paradoxa dels nostres dies: quan més petroli s'ha consumit, més ha millorat l'extracció i més ha baixat el preu, contradient totes les teories de l'economia clàssica.

La tecnologia és un vector que ajuda a la humanitat si se li dóna l'objectiu correcte. Per ella sola ens porta a més i més consum, a emprar més recursos, a esgotar tantes matèries primeres com hi hagi: una vegada esgotada una, en troba una altra que la substitueixi, i així anar fent.

La crisi del Covid-19 i el canvi climàtic s'han de resoldre fent deures per conduir a la tecnologia cap als objectius d'estalvi correctes. Si a cada problema o esgotament la resposta de la societat és, ja ho resoldrà la tecnologia, la solució serà cercar més matèries primeres per dilapidar.

Així, amb l'esgotament de recursos (l'aigua, els combustibles fòssils, el coure, el ferro, l'alumini, el liti, el ciment, o el plàstic), cal adoptar polítiques diferents, fent que la tecnologia els vagi disminuint, fent que deixi de resoldre el benestar produint més i més. Per això cal canviar l'eslògan de «menys és més» per un altre que digui «menys continua sent menys».

El filòsof Daniel Innerarity deia aquesta setmana que la pandèmia posa els sistemes polítics enfront de la incertesa que la ciència no pot resoldre. És exactament així, i davant aquesta situació el que no es pot fer és restar passiu i esperar que la ciència ens ho resolgui un dia. Cal actuar socialment per frenar la propagació, esperançats que un dia arribarà la vacuna. La mateixa cosa s'ha de fer amb el canvi climàtic i amb l'esgotament de matèries primeres. Cal actuar frenant tendències culturals de consumir per consumir, de consumir per obtenir més benestar, veient que aquesta solució no és bona.

No és cert que puguem continuar el ritme de creixement de consum que porta la humanitat canviant l'energia fòssil per una de renovable. Per exemple a la fàbrica de Besalú tenim un consum potencial d'energia de 120.000 MWh. El parc solar de 3 MW que construirem generarà només 4.800 MWh. Si haguéssim de generar tota l'energia amb fotovoltaica necessitaríem 75 hectàrees enlloc de les 3 que tindrà el parc. Però si modifiquem processos i adaptem el producte (esperant que el consumidor ho accepti), podem disminuir la xifra a 40.000 MWh. Si estenem aquest exemple a tota l'economia, veureu el drama que es presenta davant nostre: cal reduir la producció de béns que consumim fins atènyer al que és estrictament necessari. I això no ho pot fer la tecnologia sola, ho hem de fer els homes. Una vegada traçat el camí, la tecnologia hi ajudarà, però els canvis d'hàbits, la filosofia de viure, determinar que el que aporta benestar és sentir-se ben acceptat en el teu grup social, és decisió exclusivament humana.

No cal ser radicalment maltusià, entre altres coses perquè la població mundial deixarà de créixer aquest segle, però tampoc cal deixar-se arrossegar per la fe cega que la tecnologia ho resoldrà tot. Aquesta actitud és més fruit de la mandra a canviar que de la reflexió: el confort ens tenalla.