Cap de turc
He acabat de llegir el llibre d'Ernesto Ekaizer sobre el judici a Josep Lluís Trapero, Teresa Laplana, Cèsar Puig i Pere Soler. La fiscalia va començar demanant fins a deu anys de presó per rebel·lió i la sentència ha acabat amb absolució.
El llibre explica moltes claus d'anys de divergències entre Trapero, Diego Pérez de los Cobos i el fiscal en cap de l'Audiència Nacional, Javier Zaragoza, que segur que ajuden a explicar un escrit d'acusació més basat en la revenja que en la raó jurídica. A partir d'aquí Trapero, de la mà de l'excel·lent advocada Olga Tubau, va començar a fer una defensa rigorosament i estrictament jurídica que l'ha portat a l'absolució.
Trapero no ha passat a formar part de la iconografia mítica de l'independentisme perquè la seva línia d'actuació professional i de defensa ha deixat descol·locats els que volen viure en la guerra de trinxeres i la polarització permanent. Ni era dels d'«ho tornarem a fer» ni es va deixar trepitjar la institució dels Mossos d'Esquadra la tardor de 2017, quan els onatges eren difícils per a qui volia mantenir la professionalitat d'una policia i el respecte a les institucions.
Interessant personatge, Trapero, i la seva defensa. Ekaizer va elaborar una gran crònica d'un judici en què la raó jurídica va desmuntar l'activisme jurídic i judicial, que també existeix tot i que se'n parla poc.
Ekaizer també ha estat atrapat per la grapa de la covid-19, i de forma severa, però no es va poder estar d'entrar en directe el 2 d'octubre al programa de Josep Cuní per avançar que la sentència era absolutòria per dos vots a favor i un en contra. La sentència no es va fer pública fins el 21 d'octubre. Ekaizer va intervenir des de l'UCI després d'haver passat alguns dies intubat i amb un coma induït. Un periodista que escriu tuits i investiga en profunditat... Una lectura recomanable d'un cas que descol·loca els que busquen més mitomania en el desastre de la tardor de 2017.
Quintà explicat per Amat
Parlant de llibres, Jordi Amat acaba d'anunciar per les xarxes socials que el 10 de novembre podrem trobar a les llibreries la novel·la El hijo del chófer, que descriu la vida agitada d'Alfons Quintà, el periodista nascut a Figueres que va acabar la seva vida assassinant la seva esposa i després suïcidant-se. Un llibre que espero amb candeletes.
El llibre que explica els xantatges que des de petit Quintà practicava als amics del seu pare, xofer. El llibre que potser ens donarà una pista de com el periodista d'El País més actiu en la denúncia del Cas Banca Catalana -aquest va acabar en res als tribunals- es va acabar convertint en primer director de TV3, l'home que va ser director d'El Observador... L'home capaç de tenir ira i una guerra contra el món.
Hi va haver un temps que un venerable polític pel qual sempre he professat admiració i que ha tingut una llarga trajectòria europeista em va dir: «En Quintà em truca cada dos per tres per demanar-me com veig les coses. Ja estic amb un peu fora de la política i una mica cansat de fer off the records. Si no et sap greu... Et trucarà de tant en tant». Un diumenge a la tarda, si sonava el telèfon, ja podia estar segur que era Alfons Quintà, un home mai breu i sovint desagradable. Per consideració amb el meu vell mestre, vaig passar hores donant-li conversa.
Amb Quintà sempre arribava el dia que el got vessava. Recordo que va participar en un sopar tertúlia a l'hotel Gallery de Barcelona on jo feia de ponent parlant de política internacional. Fent una referència a Cuba vaig parlar de bloqueig econòmic (llenguatge del règim Cubà) en lloc d'embargament (llenguatge de l'administració nord-americana). Una veritable tonteria en una intervenció llarga. Al final del sopar se'm va acostar, em va dir que havia gravat la meva conferència i que del meu error en muntaria una campanya de desprestigi entre el cubans exiliats i a l'ambaixada dels Estats Units... A no ser que l'incorporés al patronat de la Fundació Llibertat i Democràcia, grup català de la internacional liberal. Mai ho vaig fer. I n'he aguantat de més fortes, de campanyes. Després vaig saber que el xantatge estúpid era habitual en ell.
Espero amb delit llegir el llibre de Jordi Amat perquè segur que descobriré que el meu petit cas és minúcia comparat amb la trajectòria de l'home que no se'n va anar d'aquest món sense abans fotre l'última putada: matar la seva segona dona, una metgessa bona persona.
Montenegro
Notícies del meu amic Miodrag Vlahovic, polític i diplomàtic montenegrí, que fou ministre d'Afers Exteriors del seu país en temps del referèndum d'independència -acordat- de maig de 2006 i ara és ambaixador davant de la Santa Seu.
El resultat de les eleccions de finals d'agost a Montenegro va deixar una combinació endimoniada: el partit socialista en el poder per quasi tres dècades perdia el poder per un escó però l'única coalició alternativa era possible entre dos partits antieuropeus i prorussos i un partit ecologista proeuropeu. S'ha format un govern tècnic sense polítics que ha de preparar noves eleccions en un any. L'únic polític és el primer ministre que és el líder d'un partit que s'ha basat essencialment en l'església ortodoxa de Sèrbia que és el principal contrapoder conservador i antiindpendència del país.
Em sembla fascinant la història de Montenegro, un país amb caràcter que va ser l'únic tros dels Balcans que mai va arribar a ser dominat pels turcs durant el robust Imperi Otomà. Quin dia serà el que podrem tornar a viatjar i estar a Kotor, segurament un dels llocs més bells i màgics en els que he estat. Abans d'ahir, per cert, va morir de Covid-19 el metropolità Amfilohije, líder de l'església ortodoxa serbia a Montenegro, que és com dir el líder polític i espiritual reaccionari que va guanyar les eleccions del mes d'agost.
En plena forma
La notícia de la setmana a la família ha estat que la nostra mare ha renovat el permís de conduir als seus 87 anys i a quinze dies per fer-ne 88. Estem entusiasmats amb la plena forma física i mental de la nostra progenitora. Segurament no li agradarà que s'hagi fet pública la seva edat però a nosaltres ens encanta la seva coqueteria que fa que ara estigui preocupada per rebre el document que l'informarà si el document li ha estat renovat per un, dos o cinc anys. La vita.
