Fa uns dies vaig anar a un restaurant a Barcelona, prop de la Rambla. Eren quarts de dues i no hi havia gaire gent entaulada. El cambrer em va cantar el menú del dia en castellà i, com que parlava molt de pressa, no vaig retenir tots els plats. Vaig gesticular-li la repetició. Amablement em va contestar: - Do you speak English? Vaig respondre-li: - A little, però millor si utilitza la nostra llengua, el català. El trinxat de primer, recomanat pel cambrer, estava per llepar-se'n els dits.
Malauradament, l'anècdota explica un fenomen cada vegada més habitual: el no-ús del català dels catalanoparlants.
Els catalanoparlants cada dia utilitzen menys el català de manera preferent. El millor exemple per il·lustrar-ho és l'actitud davant del desconegut, sobretot si aquest té trets físics no occidentals. Davant d'algú amb els rostres orientals o la pell fosca, prejutgem que es tracta d'un immigrant que no deu saber gaire la llengua del país on ara viu. Deduïm que és un estranger i li parlem directament en castellà, ja que és la primera llengua que aprèn: sovint no saben la realitat lingüística de l'Estat i venen a Catalunya pensant que només s'hi parla castellà. A més, si és llatinoamericà és molt probable que sàpiga el castellà. Però no ens adonem de dues coses. Primera, amb aquestes estigmatitzacions estem invocant el racisme, ja que sense saber res més que l'aparença del desconegut l'estem tractant d'un immigrant poc integrat. Desconeixem si fa anys que viu a Catalunya o fins i tot si hi ha nascut. Si realment volem que s'integri, que se senti un igual que nosaltres, un ciutadà amb les mateixes condicions, un català més, hem de parlar-li en català. En el cas que faci poc temps que hagi arribat i no parli la llengua, sempre serem a temps a canviar d'idioma i emprar el castellà. Segona, que vulgui aprendre i aprengui el català recau també en els catalanoparlants, ja que si directament ens hi dirigim en castellà, ni tindrà l'ocasió de practicar-lo ni la necessitat de saber-lo. Només seran futurs catalanoparlants si nosaltres els parlem en català. Per això la lingüista Carme Junyent afirma que «si els que vivim a Catalunya no parlem la llengua, aquesta no tira» i, bàsicament per aquesta raó, el català és una llengua en perill d'extinció. Però som a temps de revertir la situació, ja que la preservació del català no depèn de ningú més que dels catalanoparlants. Prendre'n consciència és una urgència. Desplegar-la, una labor que s'ha de demostrar a cada carrer, barri, fàbrica, comerç i piulada de Twitter.
Evidentment la tasca es fa més difícil quan no es gaudeix d'un Estat que defensi la llengua. De fet, en aquest sentit, històricament l'Estat espanyol s'ha caracteritzat per perseguir i prohibir el català, des del Decret de Nova Planta de 1714 fins a l'època fosca del franquisme. I, tot i els avenços que hi ha hagut durant els darrers quaranta anys, no hem d'oblidar el blindatge lingüístic que exerceixen les institucions espanyoles. Per exemple, les instàncies judicials són més àgils i menys feixugues si es parla en castellà, ja que si es demana la traducció, el procés s'alenteix encara més del que ja és habitual.
Un altre exemple és la prohibició de les llengües regionals en les cambres deliberatives més importants de l'Estat, quan amb els avenços tecnològics dels darrers anys es podria fer perfectament una traducció simultània. Aquests entrebancs lingüístics queden reforçats amb l'hegemonia castellana existent en l'escena informativa i televisiva dels mitjans de comunicació, sense comptar l'oferta de les noves grans plataformes com Netflix.
No pretenc fer un elogi al purisme, al contrari: la diversitat lingüística ens enriqueix individualment i col·lectivament. Cada llengua és la forma particular en què una societat projecta la seva visió del món, és l'expressió comunicativa d'un col·lectiu construïda històricament. Per això hi ha llengües que tenen paraules i conceptes intraduïbles en altres llengües i, en conseqüència, la pluralitat d'idiomes ens enriqueix. Per exemple, si només parléssim la Novaparla d'Orwell seria una distopia per doble partida, ja que no hi haurien paraules per explicar, posem per cas, la fi del règim del Gran Germà. Precisament per això hem de fer quelcom tant lògic com parlar en català. Tal com un portuguès fa a Portugal. Tinguem ben present la sentència de Mercè Rodoreda: «El que considero vital de la nostra cultura són els fonaments. I els fonaments són la llengua. Mai no em cansaré de repetir-ho».
He començat explicant una anècdota personal un xic pessimista. Ens acomiadem amb una d'optimista. Quan anava a l'escola, la majoria dels companys i companyes de la classe eren castellanoparlants. Alguns catalanoparlants quan es dirigien a ells ho feien en castellà i provocaven que la conversa fos en castellà. Però jo ho feia en català. No pas per cap convicció ideològica (quina podia tenir en aquella edat!), sinó per sentit comú. Doncs bé, avui dia, quan encara ens trobem, segueixo parlant-los en català. I ells, igual que quinze anys abans, em segueixen contestant en català. El català depèn dels catalanoparlants.
