Només la història que serveix per comprendre el present i projectar un futur de prosperitat tant material com espiritual dona sentit al paper de l'historiador. Aquesta és la trinxera des d'on sempre ha combatut José Enrique Ruiz-Domènec, un conspicu medievalista, prolífic assagista i des de fa molts anys catedràtic a l'Autònoma de Barcelona. A la història se l'acompanya des de la complexitat, ve a dir-nos aquest savi professor, d'aquí l'interès i l'oportunitat del seu últim llibre -L'endemà de les grans epidèmies- que aprofita la circumstància del coronavirus per donar-nos a conèixer alguns esdeveniments i mentalitats importants.

Encara que es remunta a les clàssiques cites conegudes -les de Tucídides durant les guerres del Peloponès-, Ruiz-Domènec considera que només es poden documentar no més de cinc grans plagues microbianes al llarg de la història, més la sisena actual. La primera d'elles en el segle VI, quan Justinià i la seva refulgent esposa Teodora es van traslladar de Constantinoble a Ravenna fugint de la pesta, una infecció que va accelerar la crisi de l'Imperi Bizantí, el col·lapse del qual donarà peu als dos grans mons mediterranis que arriben fins als nostres dies: la cristiandat europea estructurada en blocs nacionals i l'Islam.

Una altra pesta, la negra, «es va propagar per tota Euràsia entre 1347 i 1353». És la que més ens sona gràcies als contes eròtics del Decameró que va escriure Giovanni Boccaccio per entretenir els joves que s'havien desplaçat de Florència a les seves cases de camp. Aquell retrobament plàcid amb la natura és el punt de partida de la modernitat, el Renaixement. Aquesta pesta va durar diverses dècades, en diverses onades i per diferents territoris, i no seria fins al 1377 quan a la veneciana ciutat de Ragusa (Dubrovnik) es posaria en execució una mesura nova: l'aïllament durant 30 dies per als viatgers que arribaven a la mateixa. Més tard es va allargar fins a 40 dies, la «quarantina», com van batejar els italians.

La tercera gran plaga de la història es va succeir en onades, una cadena de malalties més aviat, transmeses pels espa­nyols a Amèrica: la verola, però també la grip, el tifus, el xarampió o la febre groga, entre d'altres patògens inexistents entre els nadius, van provocar una hecatombe demogràfica entre els pobles mexicans i els incaics. Hi ha investigadors que parlen de més de cinquanta milions de morts en tot just trenta anys. Els supervivents van reaccionar creant societats criolles, en què es va garantir el dret de gents als indis, establint les bases per a la descolonització.

Al segle XVII les pestilències es desplaçarien a Europa una vegada més. Durant prop de quatre dècades, el tifus, la verola i de nou la pesta van delmar els europeus donant lloc al món tenebrista del barroc, contra el qual reaccionarà la ciència i l'higienisme -el perfumista Henri de Rochas es farà famós llavors com a metge de la princesa Conti. La resposta a aquesta malaltissa situació va ser il·lustrada: la confiança en la lògica del coneixement i l'empirisme de l'experimentació.

És llavors quan l'Estat es fa càrrec de la sanitat i els problemes que generen les epidèmies ja no depenen només de la resposta del saber mèdic, sinó també de la gestió política de les mateixes. Els sona? Tot i això, no hi va haver possibilitat de rèplica adequada a la cinquena gran pandèmia humana: la de la grip A, injustament i políticament anomenada «espanyola», que pel que sembla va sorgir la primavera de 1918 a Fort Riley, Kansas. Els càlculs són aterridors, la grip, la «influença», «flu» en anglès, matava en qüestió de dies, primer la gent gran, en segona onada els joves. Fins al 1920 van poder morir per aquesta malaltia més de cinquanta milions de persones; a la guerra pròpiament, hi va haver nou milions de baixes entre els soldats i set més entre els civils.

El tancament en fals d'aquella crisi va donar pas a la II Guerra Mundial i als horrors de l'Holocaust. Llavors sí, hi va haver una resposta a l'altura d'aquell descens als inferns. La societat va anteposar uns nous valors contemporanis: la redistribució de la riquesa per evitar les grans bretxes socials, l'educació i la cultura com a remeis enfront dels traumes, la lluita contra el racisme o la discriminació de la dona. I en l'actualitat, quines lliçons estem aprenent? La reacció social futura estarà a l'altura de les circumstàncies o sucumbirem a el repte de transformar el nostre sistema de valors?

Més enllà de la retòrica política, de les «inoportunes distopies», el nostre historiador apel·la a un escenari responsable basat en set propostes: 1) La vida no és una free party, no deixar-nos atrapar per les coses prescindibles, i són moltes. 2) Els actuals governants sobreactuen; la governança futura ha de ser raonable, sensible, dinàmica. 3) No avançarem sense un adequat esperit crític, flexible i cooperador, un «cosmopolitisme de la diferència». 4) Davant d'un món complex, hem de confiar en els més preparats davant els interessos creats. 5) Veracitat... per acabar amb la postveritat, els professionals de la comunicació han de desarmar l'actual femer de mentides. 6) Apostar per la cultura, però la que permet «inserir la llar en el cosmos», no el consum massiu de hits i best-sellers banals. I 7), sospesar èticament fins on podem arribar en la biotecnologia que pretén transformar radicalment la vida quotidiana.

Ja anem bé, amb dues onades de pandèmia i amb els suggeriments del professor Ruiz-Domènec perquè aguditzem el pensament. El seu llibre es llegeix en tot just una tarda de confinament i dona sentit al transcórrer del temps.