«Fratelli tutti»

El document, que té vuit parts i 287 apartats numerats, acaba amb tres elements dignes de menció: primerament, un record i una crida (el record que «les religions mai no inciten a la guerra ni insten sentiments d'odi, hostilitat o extremisme ni tampoc conviden a cap violència ni a cap vessament de sang» i la crida a assumir com a camí la cultura del diàleg amb tothom, sobretot amb les altres religions i «el coneixement mutu com a mètode i com a criteri»); en segon lloc, el fet de confessar haver-se inspirat en Martin Luther King, Desmond Tutu, Mahatma Mohandas Gandhi i molts d'altres, però, sobretot en el beat Carles de Foucauld; finalment pel fet d'acabar el document amb dues oracions, una al Creador i una altra denominada «Oració cristiana ecumènica». Aquests esments es complementen enmig de l'encíclica amb cites de diferents documents de Conferències episcopals (com si el Papa volgués acostar els bisbes al seu magisteri) com les del Congo, EUA, Sud-àfrica, Corea, Colòmbia, Llatino-Amèrica i el Carib i d'altres d'originals com la del cineasta Wim Wenders, el Talmud de Babilònia o d'intel·lectuals propers amb noms com els d'Eloi Leclerc, Gabriel Marcel, Georg Simmel, els jesuïtes, Jaime Hoyos-Vásquez, Antonio Spadaro, Paul Ricoeur, Marcelino Zalba, Antoio Royo Marín o René Voillaume...

En documents d'aquesta mena, de tema social i polític, sempre hi ha qui, des de Catalunya, mira què és allò que pot afavorir la nostra majoria d'edat. En aquest sentit els defraudarà una mica perquè la visió del Papa és la d'admetre dialècticament els drets dels ciutadans de cada nació (124), però, des d'una nova mirada que converteix en amo del propi país qualsevol estranger. Per això alerta del perill que les comunitats més desenvolupades somniïn a poder «alliberar-se del llast de les regions més pobres per augmentar encara més el seu nivell de consum» (125). Una visió que, de vegades, se'ns aplica als catalans, molt vaticana i poc sensible a adonar-se que aquest alliberament el pot provocar el fet que una comunitat se senti oprimida per una altra i vulgui alliberar-se'n, no pas per augmentar el seu consum sinó per distribuir millor els recursos per a tots els seus ciutadans. El Papa sembla contradir-se quan cita la Solicitudo rei socialis en afirmar sense dubtes que el desenvolupament ha d'assegurar «els drets humans, personals i socials, econòmics i polítics, inclosos els drets de les Nacions i dels pobles» (122). També empra el concepte de poble quan parla dels populismes que menyspreen els dèbils per maneflejar-los al seu antull (155), cosa que pot clivellar la mateixa democràcia (157), ja que, basant-se en Spadaro, defineix poble com una «identitat comuna, feta de llaços socials i culturals... en procés vers un projecte comú» (158). Un projecte, d'acord amb el núm. 122, que inclou el fet de poder-se organitzar políticament.

Altrament, per al cas català li escau com l'anell al dit el núm. 244: «Quan els conflictes no es resolen i s'amaguen o enterren en el passat, hi ha silencis que poden significar ser còmplices de greus errors i pecats. La veritable reconciliació no s'escapa del conflicte, sinó que s'assoleix en el conflicte, superant-lo mitjançant el diàleg i la negociació transparent sincera i pacient». S'ho aplicaran els polítics?

Dit això, exposem que, a la part I («Les ombres d'un món tancat», núm. 1-55), el Papa analitza, des de la perspectiva d'una humanitat en comunitat de pertinença, tot allò que no afavoreix la fraternitat universal vist que la COVID-19 ens ha posat al davant dels ulls les nostres falses seguretats (començant per la manca d'unió de la UE, passant per l'engany de pretendre construir el món des de zero tot sembrant desesperança i acabant amb la denúncia d'una globalització sense rumb i la crítica a la gratuïta agressivitat social que impera en les comunicacions digitals). Malgrat més endavant passi revista a la fam, el menyspreu de la dona, l'explotació infantil, els fanatismes, fins i tot religiosos... vol fer un discurs d'esperança. Per això, en la part II («Un estrany en el camí», núm. 56-86), il·lustrarà qui és el proïsme a partir de la paràbola del samarità (Lc 10,25s), cosa que el porta a la part III («Pensar i gestar un món obert», n. 87-128), on assegura que l'esser humà troba la seva plenitud en el lliurament als altres (122). Per això, a la part IV («Un cor obert al món sencer», núm. 129-253 ), exposa que cal una governança global per a les migracions ja que Orient i Occident es necessiten mutualment. A la part V («La millor política», núm. 54-197) assegura que la política millor és la que es posa al servei del bé comú. En aquest capítol contraposa liberalismes i populismes, demana una reforma de la ONU així com de l'arquitectura econòmica i financera internacional per poder arribar a una veritable família de nacions (173), tot adduint que la política no s'ha de posar al servei de l'economia i aquesta tampoc al servei de l'eficiència tecnocràtica (197).

Les tres darreres parts voldrien superar tota mena conflictes que impedeixen la fraternitat universal. A la part VI («Diàleg i amistat social», núm197-270), planteja una nova cultura del perdó i la reconciliació; a la VII («Camins de retrobament», núm. 225-270), canvia la permissivitat eclesial enfront la guerra justa i es posiciona amb un «no» rotund a la guerra i a la pena de mort; finalment, a la VIII («Les religions al servei de la fraternitat en el món», núm. 271-287), s'esplaia el mateix enunciat. Una encíclica per reflexionar.