Fa anys escric per fires, sempre ho he fet recolzant diferents moments de les mateixes i de la meva infantesa, reconec que el mes d'Octubre és el meu mes i el que ha marcat més la meva vida.
Enguany el meu article també serà diferent. Girona ha tingut unes Fires sense Fires, el motiu una Pandèmia molt greu que no ens afecta a nosaltres sinó a tot el món. En aquests moments la Pandèmia ha tornat amb virulència, tenim estat d'alerta, toc de queda i confinament. Hem quedat sense Fires a mi això no em preocupa i han quedat suspesos tots els actes culturals que es feien amb mesures de seguretat creant gran indignació en el sector.
No és que no me preocupi que no hi hagi Fires perquè no tinc fills ni nets ni nebots, no? És perquè la gravetat d'aquesta pandèmia està cobrant a tot el món milions de vides humanes i si una de les coses que podem fer és confinar-nos que vol dir no sortir de casa, penso que hem de ser prou responsables per intentar posar fre a aquesta disbauxa.
Els nostres avis, pares i mainades varen passar una guerra on no tenien res, vivien terroritzats per les bombes, varen passar gana i por i moltes morts. Avui la gent podem estar confinats no sortir de casa, els nens tenen mòbils, tablets, tele, estan inundats de joguines, fan pastissos i tenen el millor regal de la vida, estar amb els papes; els infants que han nascut dins el confinament la vida els ha regalat un tresor? Els pares poder gaudir dels primers mesos del seu fill i els nadons canviar el claustre matern de 9 mesos per gaudir de l'extern, aquesta és la part positiva d'aquest confinament, el retrobament de tota la família junta. Gaudiu d'ella, aprofiteu el moment.
No passarà res per no tenir Fires, en canvi sí que hi ha un tema molt preocupant és la manca de treball i l'economia de la gent. Però girem el cap i és mundial, i igual que hi ha una guerra i la gent havia de començar de nou, pensem que això es una guerra sense armes encara no coneixem a l'enemic i a tots ens tocarà remuntar.
Ahir dia 1 de Novembre era Tots Sants, avui dilluns Dia dels Difunts, la gent alguns per tradició és l'únic dia que visiten els nostres cementiris on dies abans ja han anat a arreglar i ornamentar perquè aquest dia tot estigui a punt i sols es tracti de passejar i visitar família, amics o coneguts, últimament s'hi poden trobar grups musicals que dignifiquen la diada.
Haurem passat sense Fires, el que no podem deixar de fer enguany més que mai la visita als nostres difunts i molt especialment el nostre gran reconeixement i homenatge especial a totes les persones que hem perdut per la Covid-19, de no ser per això encara estarien amb nosaltres han estat víctimes d'una guerra però sense armes.
Les seves famílies han viscut el trauma més gran que es pot viure, no poder estar al seu costat en el moment tan especial de dir adéu a la vida. Pensem que molts d'ells han marxat en plena solitud en hospitals o residències per falta de personal per culpa de l'administració, amb molta sort alguns agafats de la ma d'un metge o infermera, auxiliar o zelador, gent amb un gran cor però que els ha trasbalsat la seva vida, fins i tot molts d'ells han perdut la seva per salvar la nostra i això es una realitat perquè acceptem no tenir fires ni espectacles ni cultura.
Els cementiris enguany i complint les normes que mana el protocol és el lloc on la gent tindrà el privilegi de poder-hi anar penso es mereixen ser els protagonistes de les nostres Fires; son ciutats petites o grans formades per diversos carrers llargs o curts amb pujades o baixades amb esgraons que pugen i baixen amb petites places on s'hi poden trobar monuments, mausoleus enjardinats de famílies benestants, hipogeus o simples nínxols, columbaris i gent que descansa a peu de terra.
El que sí us puc dir que en aquells murs, en aquelles estàncies, en aquelles parets, hi trobaríem un munt d'històries formades per moltes generacions que de ben segur moltes d'elles ens posarien la pell de gallina i ens farien assegurar que passejar pels seus carrers en dies aliens a aquestes dates et dona una Pau, una tranquil·litat inimaginable, això et fa pensar , rumiar i dius té raó la frase Descansa en Pau perquè el que verdaderament es respira és Pau. Llegeixes plaques, recordes històries que algú dels teus t'ha explicat, veus fotos de persones que havies perdut de vista i no sabies per què i és que gaudien del repòs etern.
Fa temps que quan una persona ens deixa i ha format part de la meva vida els dedico unes ratlles, avui el llistat seria immens, l'espai no ho permet o sigui que aquest article el dedico especialment en aquest any tan especial a totes les persones que ens han deixat per la Covid-19 i tots els que ens heu precedit en diferents dates
Sols posaré dos noms en representació: la Paula tenia quatre anys ens va deixar en plenes Fires, ara en fa 10, el seu últim treball de Fires el va portar presentat amb fulles de la Devesa; la Maria Teresa Planas, amiga d'infància, va morir de Covid-19.
Sapigueu que els que no hi sortiu us porto gravats amb o al fins de meu cor.
Us deixo l'últim fragment d'un poema escrit l'any 1992 i dedicat «A la meva ciutat»: «Girona, per més que creixis, / jo per viure sols triaria un lloc: / el barri vell on vaig néixer, / i va fer que sentís el bategar del teu cor / gustosa la meva vida daria, / si fos per salvar-te a tu / i a les teves pedres nobles / i amb gotes de sang vermella / hi escriuria Girona he mort per tu».
Cuideu-vos i quedem-nos a casa.
(*) Filla dels fundadors de la desapareguda Granja Mora de Girona
