Si s'anuncia la publicació en aquestes línies d'una xifra global sobre el coronavirus, la lectora espera la constatació dels 45 milions de casos registrats a tot el planeta, molt per sota dels reals. O per empitjorar els auguris, la constatació que 1,2 milions de malalts han mort fins ara, també oficialment. Són dades irrebatibles tot i que, en el pitjor moment de la pandèmia, s'hauria de reservar algun buit a la peripècia de més de trenta milions de persones curades en tot el planeta.

Ajustant la dada oficial als contagis mai detectats, almenys cent milions d'éssers humans formen un batalló de vencedors de la malaltia, probablement immunitzats durant una llarga temporada perquè les xifres de reinfectats són discretes. Sense incórrer en la candidesa del millor dels mons, la insistència realista en què Espanya és el país més castigat d'Europa hauria de concedir uns minuts de telenotícies al fet que també és l'Estat amb més curats dels contorns.

No es pot oblidar que un percentatge important dels recuperats arrosseguen seqüeles debilitants, però sobren els articles que posen l'accent en les dades desassossegadores. Si el discurs se centra en la situació vigent, la constatació d'onze milions de casos actius comporta una reacció semblant al pànic. Per això mateix, caldria introduir entre parèntesis la constatació que la immensa majoria dels avui afectats presenten símptomes lleus o s'enquadren entre els ja cèlebres asimptomàtics, que travessen una malaltia sense patir-la.

La proporció de pacients contagiats en estat greu o crític és la més baixa des del març, menys d'un u per cent dels casos totals i molt per sota de les noranta mil persones a tot el món. A la primavera es va aproximar al deu per cent. Les xifres són més reversibles que les paraules, de manera que estenent la situació preocupant al 0,8 per cent de la població del planeta en els marges ara imperants, s'assoleixen els seixanta milions de persones. El risc real dels nous contagis, o de la incidència de PCRs positives sobre les efectuades, no es troba tant en la població afectada com en el risc de saturació hospitalària.

La imatge de pel·lícula de catàstrofes de les UCIs desbordades figura amb tot luxe de detalls i una certa propensió al dramatisme en el text legal de la declaració de l'estat d'alarma, publicada al Butlletí Oficial. Es parla allà de «tensionar», s'al·ludeix fins i tot al risc real de «col·lapse» sanitari. No obstant això, la referència a aquest panorama desolador va estar absent de la intervenció de Pedro Sánchez de diumenge passat. El president de Govern va motivar la dràstica mesura en incidències peregrines com «la baixada de temperatures», que propiciaria una escalada de rebrots.

A Sánchez li costa vincular la necessitat de l'estat d'alarma amb les limitacions de la planta hospitalària, perquè corria el risc que la mesura s'associés a una conseqüència negativa de la seva gestió. L'ocultació de les desenes de milions de malalts curats en el saldo del coronavirus corre paral·lela al silenci sobre les mancances estructurals de la prepotent sanitat occidental. França va entrar en xoc en constatar que no tenia una màscara per a cada ciutadà, aquestes contradiccions s'assumeixen a Espanya amb més naturalitat.

Una cosa és protestar per les cues al centre de salut o les llistes d'espera, i una altra és adonar-se que un país occidental no pot assumir la realització de tests PCR a tots els seus ciutadans. De fet, una part important dels malalts recuperats no es van sotmetre a aquesta prova científica per corroborar la seva curació. L'absència de símptomes durant un període raonable es considerava un salconduit suficient.

El present no admet comparacions històriques, sempre és alhora «el millor dels temps i el pitjor dels temps» dickensià. Amb aquesta excepció, no es necessita ser pessimista per concloure que Europa viu un període negre de la seva història, on l'empitjorament imminent sembla més segur que la recuperació a mitjà termini. D'aquí la importància de recordar que la immensa majoria de malalts del coronavirus superen la prova, encara que sigui amb un patiment accentuat per l'expectació planetària dipositada sobre la malaltia. Malgrat les angoixes sanitàries, una proporció aclaparadora dels afectats s'han reincorporat a la vida quotidiana sense ingressar en un hospital. Més encara, s'han curat sense veure un metge, la qual cosa dona idea de l'extremada precisió dels facultatius o del seu paper relatiu en la millora, segons el color del vidre.