Avui dimarts, els nord-americans no només es juguen derrotar Donald Trump. El resultat de les eleccions serà decisiu per abordar una batalla que no és aliena a Catalunya i que l'arribada de la pandèmia ha fet més urgent que mai: la lluita contra la desigualtat.
En les últimes dècades, els Estats Units ha experimentat un creixement de la desigualtat difícil d'entendre en el país més ric del món. Segons l'últim informe sobre Desenvolupament Humà de l'ONU, és el país desenvolupat on més ha crescut la desigualtat en les últimes quatre dècades. Es calcula que al voltant de 47 milions de persones viuen en la pobresa; la meitat, en situació de pobresa extrema. Les xifres de mortalitat infantil són similars als països més pobres de l'OCDE i la bretxa d'expectativa de vida entre pobres i rics és de quinze anys, una situació que s'explica pels problemes de salut que pateixen les capes de la població amb menys recursos que tenen greus dificultats per accedir a una cobertura sanitària i a unes condicions de vida dignes.
En els últims anys, són molts els analistes que han explicat l'arribada al poder de Donald Trump pel descontentament d'àmplies capes de la població davant el deteriorament de la qualitat de vida. Els investigadors Jacob Hacker i Paul Pierson plantegen ara una explicació diferent i atribueixen el regnat de Trump als esforços ingents d'una minoria de persones que es beneficien de l'actual model econòmic per consolidar una desigualtat que els beneficia.
En el seu llibre Let them eat tweets. How the right rules in an age of extreme inequality (Alimentem-los amb tuits. Com la dreta governa a l'era de l'extrema desigualtat), Hacker i Pierson expliquen els extravagants comportaments del president dels Estats Units i les constants polèmiques al voltant dels temes més diversos com una estratègia planificada per parlar de moltes altres coses i mantenir el focus de la ciutadania allunyat d'allò que realment els afecta. Segons aquest plantejament, la gent donaria suport a Trump no pel descontentament davant la desigualtat sinó com a resultat d'una maquinària política eficaç que intenta mantenir distreta la ciutadania de la desigualtat.
Està per veure encara com influirà la pandèmia en aquestes eleccions. La Universitat de Columbia calcula que vuit milions de persones s'han sumat a les files de la pobresa des del maig. Es tracta de persones que tenien dos o tres treballs precaris i que ara s'han quedat sense res. Actualment uns 1,5 milions de novaiorquesos, d'un total de gairebé nou, depenen dels repartiments d'aliments per subsistir.
La més afectada pel virus ha estat la població afroamericana. Són només el 12,7% del total però representen el 24% de les víctimes. Una circumstància que s'explica per motius socioeconòmics: la desigualtat i la pobresa són al darrere dels contagis. La població afroamericana és més pobra, té més malalties cròniques i dificultats per accedir a la cobertura sanitària. Està també més exposada al contagi per l'amuntegament i perquè els més pobres realitzen els treballs «essencials».
Una situació que té molts paral·lelismes amb Catalunya, on l'impacte que ha tingut el virus entre les persones amb menys recursos ha estat molt més gran. A Nou Barris o a Salt la incidència de virus és quatre vegades més gran que a Sarrià-Sant Gervasi per les condicions d'habitatge, treball i salut dels seus habitants.
Costa també no veure paral·lelismes en el que plantegen Hacker i Pierson sobre l'existència d'una maquinària política que aconsegueix mantenir distreta la població dels greus problemes socials, d'una pobresa i una desigualtat derivades d'una dècada de retallades que no para de créixer i que una societat rica com Catalunya no hauria de tolerar.
