Investiga un jutge espanyol si Rússia va oferir o no deu mil soldats a les autoritats de Catalunya per ajudar-los a emancipar-se d'Espanya, una vegada declarada la independència. El magistrat que s'encarrega de tan greu assumpte basa les seves sospites en una conversa telefònica interceptada a un home de confiança de l'aleshores president Puigdemont, a qui un grup vinculat al Kremlin hauria ofert, a més, pagar tot el deute de Catalunya. Aquests russos no donen puntada sense fil.
De Vladímir Putin, president que encara conserva la mirada glacial que tan útil devia resultar-li en els seus temps d'agent de la KGB, pot esperar-se qualsevol cosa. Se li atribueixen tota classe de maldats, incloent el desplegament de tot un exèrcit d'agitadors cibernètics que hauria influït en l'anterior elecció de Donald Trump, per citar un cas famós.
Probablement això hagi posat en guàrdia el jutge de Barcelona, que concedeix certa versemblança a l'assumpte dels deu mil soldats russos. Si hagués acceptat Puigdemont l'oferta -cosa que, per fortuna, no va fer- potser els esdeveniments «haurien estat tràgics» en desencadenar, potser, «un conflicte armat amb l'Estat», segons reflexiona en el seu acte judicial.
Com que la diplomàcia ja no és el que era, l'Ambaixada de Rússia s'ha pres de broma l'assumpte. Lluny de demanar explicacions pels conductes habituals, la representació del Govern de Putin a Espanya s'ha limitat a precisar en un tuit que la informació publicada als diaris és incompleta. «Li falta afegir dos zeros al nombre de soldats», que d'aquesta manera passarien a ser un milió.
Ja lliurats a la conya, els diplomàtics afegeixen que falta «el més impactant de tota aquesta conspiració». «Les tropes», es diu en el tuit, «haurien de ser transportades per avions Mosca i Xato, acoblats a Catalunya durant la Guerra Civil i amagats en un lloc segur de la Serra Catalana fins a rebre a través d'aquestes publicacions l'ordre d'actuar».
És de lloar el maneig de la ironia al qual, per una vegada, recorre un cos diplomàtic habitualment tan seriós i formal com el rus, encara que corri el risc que alguns s'ho prenguin al peu de la lletra.
No hi ha res de nou, en tot cas. «Rússia és culpable», va sentenciar fa ja vuitanta anys Ramón Serrano Suñer, el llavors ministre d'Exteriors de Franco. El cunyat del dictador va pronunciar la frase davant una multitud entusiasta just l'endemà que els exèrcits de Hitler envaïssin l'URSS, cap al juny de 1941. Carregava així sobre les esquenes de Stalin la culpa d'haver desencadenat la guerra a Espanya, del que s'infereix que, aleshores com ara, els russos no paren de ficar-se en els nostres afers.
Aquell «Rússia és culpable» va ser utilitzat després com a lema pel règim de Franco per reclutar els voluntaris que van formar la División Azul, unitat militar espanyola enquadrada en l'exèrcit nazi.
Per aquestes voltes que sovint fa la Història, l'operació policial per desmuntar la suposada conxorxa entre Rússia i els independentistes catalans va ser batejada amb el nom de «Volhov»: una batalla de la Segona Guerra Mundial en què va participar l'esmentada División Azul. Vuit dècades després, feliçment, els russos es prenen ja aquestes coses amb humor. Tan seriós que sembla Putin.
